“Les emocions no emergeixen d’una part del cervell, ni d’una determinada activitat dels nostres músculs facials, ni d’unes concretes sensacions corporals. Cada emoció que diem sentir és el resultat d’experimentar una simulació del nostre cervell, feta gràcies a les nostres experiències prèvies en situacions semblants i amb sensacions corporals semblants. De la mateixa manera que construïm conceptes com “poma” o “brillantor”, també ho fem amb altres com “tristesa” o “alegria”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/les-emocions-son-una-cosa-molt-personal.html
“Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia (...). El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la detecció de cèl·lules tumorals” Lisa Feldman Barrett
“La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de que, per la nostra banda, reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html
Les crisis són oportunitats. Ja sé que també són situacions estressants. Però si hi apliquem la pregunta “Què puc aprendre de tot això?” ens ofereixen un moment de reorganització que, no en un primer moment però sí quan tens un espai mental, posen el que és important en primer lloc.
Diuen els experts en organització que s’ha d’anar molt en compte a confondre el que és urgent amb el que és important. Fem moltes coses que considerem urgents, però que realment no són importants: preocupar-nos per donar determinades respostes, per feines que semblen indefugibles, per estar pendents d’històries sobre els altres... I, en algun moment, ens passa alguna cosa important: una malaltia, una pèrdua, un canvi sobtat, que fa que tot canviï i que passem a veure el món donant prioritat al que realment importa.
La meva mare ha de fer 90 anys aquest gener. I l’altra dia va caure, una altra vegada. Ella vol viure sola. No vol ajuda. No veu les seves limitacions. No recorda el que deia sempre la seva mare, la meva padrina Paula: “un dia seuràs a la meva cadira”, és a dir, seràs gran, necessitaràs als altres per tal de fer moltes coses, hauràs d’assumir la teva impotència davant l’inexorable avanç del temps. També ho haurem de fer tots els que estem ara aquí, i que encara tenim força, que deia en Joan Manuel Serrat.
I, tot això, em fa pensar en el que és una vida. En la necessitat de posar ordre a les coses, de prioritzar el que és important. I recordar que, encara que les coses venguin maldades, vivim en una de les millors versions del món. I d’aquí, per a saber què és realment important, haurem de pensar en quines són les nostres llistes d’agraïment.
Sigui el que sigui que passi a partir d’ara, he de recordar agrair la sort que he tingut a la vida. He tingut uns pares que m’estimaven i que es preocupaven pel que creien que era important per a mi i per als meus germans. M’han ajudat sempre que ho he demanat, tal i com han pogut. I, a més, han fet de padrins dels meus fills.
En els meus fills penso sempre quan faig la llista que he de tenir present a l’hora de donar les gràcies. He tingut sort. Bé, no tot és el producte de la sort; ja sabia que tindrien part de la genètica del seu pare (Gràcies, estimat Guillem!!!), que sempre ha sigut un bon pare i un bon company de vida. He tingut la sort de comptar amb els meus pares, sobretot la meva mare, a l’hora d’ajudar-me a construir la petita tribu que necessiten les criatures per tal de créixer de manera sana. He tingut la sort de que entressin a l’escola de la mà d’una de les millors mestres que he conegut, na Francisca Bauzá de Vilafranca. I de comptar amb els pares dels amics del meu fill i de la meva filla per tal de completar l’ambient que les ha portat a confiar que poden demanar ajuda en cas de necessitar-la.
Per educar un infant es necessita una tribu. I, aquesta frase, s’ha posat a prova, desgraciadament, degut a la pandèmia. Comentava la meva germana que mai s’havia trobat amb criatures de 3 anys tal desvalgudes com les que han començat a l’escola en l’etapa COVID. Es nota la seva falta d’adaptabilitat, de flexibilitat cognitiva i emocional. I aquest macabre experiment natural, el fet de deixar a les criatures aïllades amb la seva família més propera, ens recorda la importància de les relacions.
Explica Lisa Feldman Barrett que els humans, com a espècie ultra social, necessitem dels altres durant tota la nostra vida, però més especialment al principi, quan hem de cablejar la nostra capacitat d’autoregulació física i emocional. La desconnexió ens mata (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html ). El nostre sistema nerviós necessita del dels altres, fins al punt que aprenem a saber que sentim només si els altres ens fan de mirall.
Els adolescents i les persones majors, com la meva mare, són els altres damnificats d’aquesta crisi tribal que ens ha portat la pandèmia. En aquestes etapes de transició necessitem, més que mai, la interacció amb els altres, la connexió amb altres sistemes nerviosos que ens permeti experimentar que formem part de la mateixa espècie, que som persones, que importem a algú, que ens valoren tal i com som...
Moltes gràcies!
I bona reflexió...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada