Grit o esforç, entre la passió i la perseverança

 

“La investigació en Neurociència ha demostrat que les anomenades funcions executives, definides com a flexibilitat cognitiva, memòria de treball i control inhibitori són educables i prediuen millor l’èxit acadèmic que les mesures tradicionals d’intel·ligència. Aquestes funcions formen part del Sistema d’Autoregulació, és a dir, dels mecanismes que fan possible aturar-nos de fer el que no convé o mantenir-nos centrats en el que ens convé aconseguir. Gràcies al Sistema d’Autoregulació podem activar l’atenció i regular les emocions i les respostes fisiològiques a l'estrès per tal d’aconseguir les metes que ens marquem, també les relacionades amb l’aprenentatge.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/03/aprendre-dels-errors.html

 

 

 

 

 

 

 

El camí cap a l’impossible, escriu Steven Kotler, comença amb la motivació intrínseca, segueix amb les metes marcades que defineixen la ruta i culmina amb la perseverança (grit) que permet seguir endavant a pesar del que passi i dels obstacles que ens anem trobant. L’estudiosa del grit, Angela Duckworth, el defineix com la intersecció entre la passió i la perseverança. I els neuropsicòlegs situen la seva seu en l’anomenat còrtex prefrontal (CPF), on trobem les funcions executives, entre elles “les conductes dirigides cap a una meta” i “l’autoregulació” (cognitiva i emocional). L’activació d’aquestes dues funcions dona com a resultat grit.

El grit s’assembla al que anomenem “esforç”, com quan parlem de la importància d’aquest en el món de l’aprenentatge. El problema, com ja assenyalaven els filòsofs estoics, és que l’esforç només s’activa fàcilment després d’esforçar-se de manera repetida. Així, el fet d’aconseguir arribar a aconseguir objectius difícils una vegada i una altra possibilita que el cervell ho senti com una cosa valuosa i mantingui actives les funcions de les que parlàvem abans (conductes dirigides cap a la meta i autoregulació). Quan passa això, esforçar-se no necessita esforç; ha esdevingut un hàbit.

A principis de la dècada del 2000, Angela Duckworth va començar els seus estudis sobre el grit, arribant a la conclusió que pot aconseguir-se gràcies a la passió mantinguda i la perseverança. La combinació d’aquests dos elements ha provat ser el doble d’important a l’hora d’aconseguir objectius que el Quocient Intel·lectual. I aquesta combinació està relacionada amb com definim el benestar. Els psicòlegs expliquen que la felicitat, en un primer nivell, pot ser un objectiu marcat pel plaer, l’anomenada felicitat hedònica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html ); en un segon nivell, pot definir-se per la implicació en tasques que fan sentir bé, però que suposen un esforç gran i, per tant, que augmenten la probabilitat d’entrar en flux. Al final de la gradació, hi trobem el nivell superior de felicitat, marcat pel sentit, l’anomenada felicitat eudaimònica, que proporciona un estil de vida marcat pels estats de flux i el desig de millorar la vida dels altres o del planeta.

Cada un dels nivells de felicitat -basada en el plaer, en els estats de flux o en el propòsit- està relacionat amb el seu corresponent nivell de grit. En el nivell superior hi trobem que la gent presenta alts nivells de perseverança i passió que, encara que en primer terme fan una inversió més gran d’energia, a llarg termini suposen una reserva d’ànim i motivació quan es persegueixen metes importants.

La investigació sobre la perseverança ha mostrat que està alimentada per tres trets psicològics: la força de voluntat, la mentalitat i la passió. El primer dels elements està marcat per l’autocontrol i és l’habilitat de resistir la distracció, mantenir l’atenció i de saber esperar a l’hora de rebre gratificacions (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html ). Sembla que aquest primer element és estratègic i, les persones amb alta perseverança són, curiosament, les que es basen menys en l’autocontrol, gràcies al fet de tenir ben planificades les seves activitats i els contextos en els que es donen. Steven Kotler ens avisa que les persones amb un gran autocontrol el que fan, en la majoria de casos, és començar el dia amb la tasca més complicada i que dona més satisfacció una vegada que està feta. A més, monitoritzen el seu estat d’energia i usen les sestes, la meditació i l’exercici com a manera d’aconseguir un estat d’energia que permeti un millor autocontrol.

La mentalitat, o mindset (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html ), fa referència a l’actitud que tenim respecte a l’aprenentatge i als errors inevitables que es produeixen durant el procés. L’anomenada mentalitat fixa ens limita pel fet de creure que el talent és innat i l’esforç no és ni important ni productiu. Per la perseverança, tenir una mentalitat de creixement és indispensable, tal i com ha demostrat Carol Dweck. Les persones amb mentalitat de creixement treballen més, durant més temps i de manera més estratègica, implicant-se en una varietat més gran de problemes. A més, tenen una major facilitat per entrar en flux i, una vegada hi arriben, s’hi estan més temps. Per tant, la pregunta més important pel que fa a aquest segon tret és “Com es pot cultivar la mentalitat de creixement?”

Per tal de cultivar una mentalitat de creixement, la primera passa és alimentar la curiositat. I això suposa fer-se preguntes que s’aniran resolent, de manera que es fa evident el procés pel quan aprenem. Les habilitats que tenim les hem anat aprenent; pensem, sinó, en tot el que sabem fer: llegir, escriure, argumentar, redactar, memoritzar determinades dades...

Finalment, la passió és indispensable en el camí de la perseverança quan parlem de missions que poden durar tota una vida. La passió es construeix gràcies a la confluència de curiositats que ens porten a petites victòries que es van repetint. Al principi la passió no està marcada pel plaer. Al contrari, en moltes ocasions es viu com a frustració interna, encara que els altres la vegin com una obsessió. Arribar al mestratge en una àrea determinada suposa tolerar una gran quantitat de malestar i de frustració. La passió no ens fa perseverants. La passió ens permet ser capaços de tolerar totes les emocions negatives que apareixen quan persistim en una tasca. I, en aquest cas, la mentalitat de creixement ens permet veure que aquesta tolerància a la frustració i a la negativitat és un signe de victòria. En aquest punt, si hi afegim unes metes clares i concretes, el cervell deixa de veure el dolor com a tal i el passa a veure com la porta que ens conduirà al plaer. I a entrar en flux.

Per tal de cultivar la perseverança hem de treballar-nos el cos: fer exercici, anar en bicicleta, fer surf, alçar peses, córrer, fer ioga o tai-txi... I hem d’intentar esforçar-nos cada vegada un poquet més. I estar preparats pels fracassos. I els dies que sentim que no podem, tenir unes tasques mínimes assignades.

Continuarà...