Les meves etapes zombis

“Enmig de la fosca sempre hi ha alguna llum i quan creus que no podràs, l’energia retorna i la força empeny endavant... Els humans som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De les nostres pròpies limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata quan no l’acceptes, quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol altra cosa. La pena, no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més ferotge als records més dolços.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html

A na Tonyi, per totes les vegades que va permetre'm no ser normal

Una desgràcia es converteix en una cosa pitjor quan no saps encarar-la de manera estoica.

Aquesta era la teoria de la meva padrina Paula.

Bé, les seves paraules eren, més aviat: «No ploreu, que ningú no n’ha de fer res, de les nostres penes».

Així, a casa, quan les coses venien mal dades, vivíem molts moments d’una serenor zombi.

I això va marcar moltes de les meves transicions vitals.

«Una transició és un període vital d’ajustament, creativitat i renaixement que ens ajuda a trobar significat després d’una gran disrupció», explica Bruce Feiler a Life Is in the Transitions: Mastering Change at Any Age.

Cada any o any i mig, canviarà alguna cosa de la nostra vida.

I, a més, patirem entre tres i cinc terratrèmols vitals: canvis volguts o no, individuals o col·lectius, que ens obligaran a aprendre noves maneres de fer i de viure. Aquest procés durarà tres, quatre, cinc anys o més. En la nostra vida adulta, això pot arribar a suposar uns trenta anys o més en un estat d’adaptació…

El primer terratrèmol vital de la família va venir marcat pel càncer i la mort del meu cosí Pere Bauçà.

Record una visita al que aleshores era Son Dureta. El meu cosí, de catorze anys, estava pendent dels resultats de la biòpsia del tumor que tenia al genoll, i jo hi vaig arribar amb la meva tia Catalina. Al pàrquing hi havia el meu tio, que ens va dir que era càncer, que li havien de tallar la cama i que encara no estaven preparats per dir-l’hi.

«Ara pujaràs tu a dalt, que hi ha els seus amics a l’habitació, i els diràs que som a baix fent un cafè. No se n’ha de témer de res. Tu actua amb normalitat. Jo sé que ho pots fer», em va dir el tio.

I jo vaig pujar a l’habitació. I em vaig comportar «normalment». I vaig dir el que m’havia dit que digués. I la meva versió zombi, la que ens havia inoculat la padrina Paula, va florir.

Hi ha una part de tu que va fent, quan vas en mode zombi. Sembles normal. Actues normal. Però és com si hi hagués una pel·lícula aïllant entre tu i els altres. Tot t’arriba esmorteït, estrany.

Estàs sola. Ets una zombi inofensiva que està sola. I has d’acceptar que, sigui el que sigui el que sentis, només ho podràs manifestar quan estiguis sola.

El dilluns vaig anar a escola. Normal. I la vida va continuar. Normal.

Vaig anar a veure el meu cosí després de l’amputació. Ell va actuar amb normalitat. Bé, un poc histriònic: em mostrava la ferida, feia trial amb la cadira de rodes i m’explicava que tenia rampes al dit gros del peu amputat. Mentre m’ho explicava, em mirava com si estigués molt pendent de si jo responia amb normalitat. I jo, tota zombi, contestava normalment, prestant-hi molta atenció.

Vaig continuar amb la meva vida. Normal.

Fins que, al cap d’uns dies, la meva mare em va despertar al matí tota alterada, dient-me que arribaria tard a l’autobús, que ella estava molt nerviosa i que el pare havia d’anar a enterrar la cama del meu cosí al cementiri.

I vaig córrer per no perdre l’autobús. I vam arribar a l’institut. I vam començar les classes. Normal.

Però, al cap d’una estona de ser a la classe d’història amb el tutor, na Tonyi, que estava asseguda al meu costat, es va alarmar perquè em queien les llàgrimes. Jo estava normal. Però les llàgrimes no deixaven de caure’m. I ella estava angoixada. I el tutor no sabia què fer. I jo deia que estava bé. Però les llàgrimes continuaven caient.

Vam sortir a fora, na Tonyi i jo. I les llàgrimes van continuar caient. Però jo volia estar normal.

Na Tonyi recorda que el meu germà Pere va passar per allà, em va veure i, després de fer un gest de desaprovació, se’n va anar sense dir res. Normal. Se suposava que no havia d’estar així. Havia romput el pacte no escrit segons el qual havíem d’actuar amb normalitat.

Cada terratrèmol, explica Feiler, ens portarà a plantejar-nos aquestes preguntes: «Quin tipus de persona vull ser? Quina història vull contar? Què dona significat a la meva vida?».

Després de l’incident de les llàgrimes, la vida va continuar amb normalitat. Però, en realitat, jo només era una zombi inofensiva que actuava com si fos una adolescent normal.

En Pere Bauçà va viure uns mesos com un adolescent amb una certa salut. Ens vèiem als balls dels diumenges a Ca’n Font i compartíem cerveses que ell feia que jo demanàs, perquè el cambrer estava molt preocupat per si «li caurien bé».

Abans de Nadal, però, les coses van empitjorar. Va acabar al llit, lloant les propietats de la morfina. «Millor que els porros», deia.

Va morir al febrer.

I vam anar a ca seva i al funeral. I ens vam comportar amb normalitat. Com volia la padrina.

Les meves qualitats zombi van continuar florint. I les preguntes que enumera Feiler van quedar enquistades dins meu, fins a construir un relat que va marcar la dècada següent de la meva vida.

Vull ser una persona fiable, amiga dels seus amics, que sap regular les seves emocions i que no vol deixar d’aprendre coses sobre la vida.

Vull arribar a entendre la ment humana, a llegir millor les relacions, a no haver-me de penedir del que dic o del que faig.

Vull contar una història de descobriment i de superació. Vull ser-hi per als altres. Vull estimar bé.

Al final, però, no havien passat ni dos anys quan la vida em va tornar a posar en mode zombi. Tanmateix, les respostes a la primera transició vital, al meu primer terratrèmol emocional, continuaven vigents.

Però això ja és una altra història…

Una abraçada a tots els zombis.