Estimat Pere, avui en faries 58...

“Enmig de la fosca sempre hi ha alguna llum i quan creus que no podràs, l’energia retorna i la força empeny endavant... Els humans som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De les nostres pròpies limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata quan no l’acceptes, quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol altra cosa. La pena, no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més ferotge als records més dolços. Arribes a tenir una pena inclús alegre o agredolça, com la que vam viure el 13 de juliol quan va començar l’adeu d’en Pere...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html

“Aquesta foto forma part del meu imaginari. La tinc present des que es va morir en Kiko i em va generar la sensació persistent de ser la supervivent de tot un món, primer amb tu, Pere, després ja sola. Sé que és absurd intentar donar-li sentit. Es tracta, simplement, d’una casualitat, d’una trista casualitat. I les meves emocions oscil·len entre una sensació de vertigen molt gran i la d’una responsabilitat absoluta, com si fos la garant d’un món que he de mantenir viu, perquè si se me’n va del cap desapareixerà per sempre.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/11/estimat-pere-avui-en-faries-54.html

“Vam fer molts camins junts, Pere. Ens teníem presents, sempre, amb l’ambivalència dels grans acords i dels grans desacords, de les grans admiracions i de les grans decepcions. Al principi, de petita, em sentia molt desgraciada per tot aquest desgavell que muntàveu. Encara que, al mateix temps, em sentia afalagada per la força del lligam que intuïa al darrera de tot el que passava...” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/11/estimat-pere-avui-en-faries-57.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estimat Pere,

Vam parlar de tu a les noces de na Laura.

Vam imaginar la teva alegria, la teva festa, les teves paraules...

I avui, que en faries 58, tots els que formàvem part de la teva família, tornarem a pensar en tu, en les teves ganes de viure, en la teva extraversió, en les teves rialles, en les teves contarelles...

Si hi fossis, ho celebraríem i, com sempre, faries tard, bàsicament perquè pel camí d’anar cercar alguna cosa t’haguessis trobat un conegut i hauries parlat una estona...

Estimat Pere,

En la festa o en alguna altra ocasió, contaríem que algú ens hauria demanat qui era més gran, tu o jo, i t’ofendries, mig en broma mig en serio, quan jo contés que sempre deien que tu eres més vell...

Avui en faries 58. Ja sé que no vas allunyar-te gaire dels 50. No per pròpia voluntat, ja ho sé. Va ser un d’aquests conglomerats de cèl·lules embogides que van proliferar fins que van fer-te impossible la vida.

Però vas viure fins al final. Plenament. Fent el que trobaves que havies de fer. Ni tan sols va ser un problema el dolor o el cansament, malgrat que la naturalesa no va deixar que patís una estona els teus mals per tal que poguessis descansar, tal i com m’hi oferia, encara que tu m’asseguressis que no feia falta...

Estimat Pere,

Ja és curiós que el dia que tothom recorda els seus morts, nosaltres recordem també el teu naixement.

Tu eres un dels voluntaris al circuit cementiri de Vilafranca (pels padrins d’allà)/cementiri de Petra, amb tota la moguda de flors i demés.

Perdona si no he agafat el relleu. De fet, no sé si deixar alguna copa de vi al costat de la teva imatge al camp de futbol, un dels últims llocs que deies que et donaven vida, anant als entrenaments fins a la darrera setmana...

Estimat Pere,

Aquí els grans som més grans i els joves de cada vegada tenen més força. La vida contínua. Però no deixes de ser-hi, d’una altra manera, com una presència/absència que s’enganxa als pensaments i que enriqueix encara la nostra vida, gràcies a la teva manera de ser-hi, tan intensa...

Estimat Pere,

Penso en tu, i amb en Kiko, com en un tàndem que forma part de mi, com un recordatori de la meva sort i de la responsabilitat de viure tot el que pugui per tal de poder tenir força per mantenir viva la vostra memòria, la nostra història,

la de les tres criatures que anaven a ca ses monges agafades, o no, de la mà, de les meves enrabiades perquè no me fèieu cas i tenia por que vos féssiu mal,

de les tonteries que dèieu i que em feien riure,

de quan vas aprendre a anar amb bicicleta i jo empenyia de darrera, des del caparrot de ca n’oms fins a la plaça,

del teu plor perquè perdies un concurs de dibuix (!) i de la meva perplexitat davant aquesta reacció ja que pintaves objectivament fatal,

de les teves teories sobre l’amor,

del teu dolor quan algú et traïa,

dels teus crits al camp de futbet posant ordre al joc,

de la teva diarrea verbal quan jugaves a futbol,

dels teus sermons als teus fills,

de les històries dels sopars de les herbes dolces,

dels dols d’en Kiko i del pare passats a la caseta, sembrant com un posseït, repartint verdures com un pagès satisfet,

de la relació simbiòtica amb la mare, amb confidències, discussions, reconciliacions, malentesos i amor incondicional,

de totes les persones a les que vas agrair la seva presència i de totes aquelles que van fer-te sentir el dolor de la pèrdua, per no ser-hi, per no saber donar-te la mà,

d’aquella cadireta blava que volies canviar-me per la vermella i que després volies tornar-me a canviar per la blava i volies tornar-me canviar per la vermella,

de la plorada que vas fer quan van posar l’escola obligatòria fins als 14 anys i vas dir que tu aniries a fer feina igual als 12, a la ferreria,

de quan volies deixar de ser del barça perquè van traspassar el porter, en Reina,

de quan vas voler venir a la meva lectura de Tesi a Barcelona i vas passejar-te amb la motxilla amb en Pau per tot el barri,

de quan vas proposar-me encarar-te amb unes nines que feien befa de jo,

de quan em vas demanar que t’acompanyés en el camí de la malaltia per poder canalitzar l’angoixa perquè “això ho he de viure bé”,

Estimat Pere,

Aquí seguim, pensant en tu.

Una abraçada