“Avui serà un dia trist, una vegada més, i recordaré les bromes que ens fèiem de petits quan jo te deia que eres un sant per haver nascut el dia de Tots Sants, però jo era un àngel per haver nascut el dia de la Mare de Déu dels Àngels... I avui, tornaré a sentir l’absurd d’imaginar la teva presència/absència enmig de tot aquest enrenou, tal i com em passa moltes vegades quan les coses surten de mare i penso en tu i en Kiko i en què diríeu o faríeu...” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/11/estimat-pere-avui-en-faries-55.html
“L’amistat transcendeix la desaparició: l’amistat duradora continua més enllà de la mort. L’únic que altera l’intercanvi és l’absència, ja que la relació continua avançant i madurant en una conversa silenciosa, inclús després de que un dels participants s’hagi mort.” David Whyte
“La belleza oculta de las palabras cotidianas”
Estimat Pere,
Avui en faries 57 i ho celebraríem, encara que estàs marcat per l’anada al cementiri i les flors a les tombes d’en Kiko i del pare. Però no és el cas. Com tantes altres persones que estan en la mateixa situació, avui, i cada dia, pensem en tu, en que no hi ets...
Ets molt present en la meva vida. El que hem compartit i viscut és, en moltes ocasions, un exemple del que estan fetes les relacions. He estat treballant sobre el gènere, sobre la força, sobre les baralles, i tu saps que d’això en sabíem molt, tots tres, tu, en Kiko i jo. Sempre em va sobtar que les “guerres” quotidianes fossin per qualsevol cosa: l’ordre per entrar o sortir, l’espai al sofà, al llit, a la taula, la darrera paraula... Un començava i l’altre seguia. I, al final, mig de broma, mig seriosament, la cosa acabava en un càstig o en una plorada.
Recordo com intentava no intervenir en les baralles; tanmateix, arribava un moment en què m’empipava de veres i m’hi ficava del tot. Fins aquell dia al costat de la porta de la cuina: tu em vas empènyer, jo m’hi vaig tornar, tu vares insistir amb més força, jo vaig pegar-te una galtada i tu me la vares tornar. I punt. Aquí va acabar l’intercanvi. Vam quedar uns segons parats al costat de la porta. Vam mirar-nos, sense dir res. I vam saber que era l’última vegada que passaria. Va quedar clar que la força ja no estava equilibrada; les teves galtades començaven a fer mal de veres.
I la vida va seguir. Sense fer ús de la força, ara que estava clar que me podíeu fer mal. Els jocs de paraules van passar a ser el fonament de les disputes. Vosaltres, però, éreu ben grans -tu ja tenies na Laura petita-, i encara hi havia lluites de bromes...
Diu David Whyte que “...la veritable pedra angular de l’amistat no és el creixement personal, sinó el testimoni, el privilegi de ser vists per una altra persona i de veure l’essència d’aquesta altra persona, d’haver caminat junts, d’haver cregut en ella i, a vegades, d’haver-la acompanyada durant una part d’un camí que no es podia fer en solitari.”. Vam fer molts camins junts, Pere. Ens teníem presents, sempre, amb l’ambivalència dels grans acords i dels grans desacords, de les grans admiracions i de les grans decepcions. Al principi, de petita, em sentia molt desgraciada per tot aquest desgavell que muntàveu. Encara que, al mateix temps, em sentia afalagada per la força del lligam que intuïa al darrera de tot el que passava...
Estimat Pere,
He tingut el privilegi de ser vista per tu i de veure la teva essència. Vam caminar junts, vam compartir moltes converses, vam perdonar-nos moltes vegades i vaig entendre, amb el temps i de primera mà, el que suposava formar part d’un clan que no deixaria mai que un es quedés sol.
Moltes gràcies, rei.
Treuré a passejar els gens que vam compartir en vida i seguiré mantenint viu el teu record.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada