“Som una expressió cultural en què s’acumula, de manera conscient o inconscient, l’experiència col·lectiva que ens permet existir”, diu la filòsofa Marina Garcés en el seu llibre “Males companyies”. I, amb aquesta frase em permeto començar aquesta entrada, una entrada d’agraïment pel fet d’arribar a les 200.000 visualitzacions des que va començar aquesta història. L’existència d’aquest bloc és un exemple del que diu Marina Garcés, del fet de ser l’expressió de la col·lectivitat social i científica que permet que em nodreixi cada dia amb les seves aportacions i que hi intenti trobar un sentit i una relació amb el meu dia a dia com a persona, com a terapeuta.
Tanmateix, la paraula que em sustenta és la gratitud que, com explica David Whyte, “és la comprensió de que hi ha milions de coses que es reuneixen, conviuen i respiren juntes per tal que nosaltres puguem fer la pròxima inhalació; que la vida i el cos són un regal i un privilegi; que miraculosament som part d’alguna cosa en lloc de ser-ho de res”. Agraïda de respirar, de que el cos em permeti seguir aquí, que el cervell em permeti seguir aprenent coses i intentar lligar-les amb el que passa cada dia davant meu.
Si ara mateix deixés de ser en aquest món, encara quedarien petites petjades de la meva existència: els records que hauria de revifar el meu estimat Guillem, l’ADN que porten les cèl·lules d’en Pau i na Júlia, els moments que he compartit amb moltes persones que m’han ofert el privilegi d’acompanyar-los en la recerca de noves eines per una vida millor, les converses amb els amics i les amigues, el lloc a la graella de tenir cura de mumare, els contes regalats als petits nebots i nebodes, els cafès fets amb les nebodes, el sopar del dijous i les converses amb na Laura Vicens... I els continguts de les entrades d’aquest bloc.
Cada setmana agafo les notes que he anat guardant de les meves lectures i enfilo les paraules, una darrera l’altra, per donar sentit a algun dilema que em volta pel cap. Llegeixo coses interessants sobre la ciència relacionada amb el fet de ser humans. Intento entendre qui som realment, cap on anem, què podem fer per viure millor, com podem gestionar les nostres emocions, amb quines històries que ens contem a nosaltres mateixos hem d’anar en compte... I intento reflexionar i comunicar-me sobre el que trobo important i útil, de tot això. A vegades me’n surto millor, d’altres no tant, però jo intento seguir aprenent, cultivant la meva curiositat, pensant en com ser útil a l’hora d’escriure i en el moment d’acompanyar en el dolor i en els dilemes que es plantegen les persones que venen a veure’m.
“Ésser desagraït pot ser indici de que simplement no estem prestant l’atenció necessària”. L’atenció necessària. Això és el que intento, prestar l’atenció necessària a les coses que crec importants: les persones, les nostres màquines cognitives, els nostres processos emocionals, els nostres prejudicis, les nostres pors... I, tota aquesta atenció, em retorna a l’agraïment, al fet de veure clarament la sort que he tingut de poder ser ara i aquí.
Som aquí, intentant trobar sentit.
Som aquí, intentant obrir una llumeta enmig del que sembla encara fosc.
Som aquí, fent tot el que puc.
I, com deia el meu sogre, “qui fa tot el que pot, no està obligat a més”.
Moltes gràcies per permetre’m arribar a les 200.000 visualitzacions.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada