Jo sé que ho fan amb tota la bona intenció del món...

“Tots tenim una idea sobre com són les coses i sobre què s’hauria de fer per tal que les coses “anessin bé” i, si no anem en compte, no ho deixem de dir a la gent que estimem, “pel seu bé”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html

“La criança [és a dir, l’educació dels fills] planteja unes dificultats especials, en la mesura que comença sent protecció en estat pur i pel camí s’ha d’anar transformant en una forma de cura més espaiosa i complexa, sense que hi hagi indicadors clars de quan ni com s’ha de dur a terme aquesta transició, ni instruccions de com sostenir-la” Maggie Nelson “Sobre la llibertat”

 

 

 

 

 

 

 

“Jo sé que ho fan amb tota la bona intenció del món, però, la veritat és que, per primera vegada a la vida, començo a pensar que no em poden entendre i que s’ha encetat una distància que mai podrem tornar a travessar”. Això em deia l’altra dia una joveneta de 20 anys sobre la relació que ara tenia amb els seus pares (NOTA: no és un cas real, és una barreja de centenars de casos amb els que m’he anat trobant). Estava trista, però “se sentia forta”, més del que mai havia pogut imaginar. “Tot això, ha fet que plorés molt, que me preocupés molt, però que descobrís que soc més forta del que mai havia pensat.” “Jo no puc ser el que ells volen, ni fer el que ells troben. He de fer el que trobo que he de fer.”

Cada generació té la seva manera d’interpretar la realitat, conformant el que podria anomenar-se, en paraules de Brianna Wiest, una “monocultura” o, en paraules de Richard Firth-Godbehere, un “regim emocional”. En aquest sistema, cada cosa és classificada com a “bona/dolenta” o com a “certa/falsa”, donant lloc a un conjunt de creences que les persones accepten com a veritats. Una vegada que acceptem una idea com a veritat, deixem de considerar-la com a cultural o subjectiva. Ens tanquem a dintre del sistema i passem a confondre el mapa amb el territori.

Podem entendre que els nostres pares, els nostres padrins, tenien una visió de la vida i de les emocions diferent de la nostra. El que ens costa molt, però, és acceptar que els nostres fills, nebots, alumnes, no vegin les coses de la mateixa manera que les veiem nosaltres i que, en el fons, vivim en mons diferents, perquè el nostre mapa de la realitat no està dibuixat de la mateixa manera ni té les mateixes fites.

La joveneta de la consulta ho tenia clar, però. Molt clar, de fet. En un moment determinat em va dir que tal vegada tenien un problema de codi, que tal vegada els seus pares necessitarien anar a un professional que les fes entendre que ella habitava la seva vida i que havia de prendre les seves pròpies decisions. Acceptava que el seu infern particular, el fet de convertir-se en el “problema familiar” i de veure com se li racionaven recursos, com el cotxe, pel fet de tenir un al·lot i uns amics “inadequats”, era perfectament compatible amb allò que diu que “l’infern està empedrat de bones intencions”. “Mai m’havia sentit sola a ca nostra. Però ara estic sola.”

Els seus pares, entenia ella, estaven preocupats pel seu benestar i creien que el seu paper era intervenir, fins i tot en el cas que suposés envair la seva intimitat. Però això no funcionava així, pensava ella. Si faltes al respecte a algú, encara que sigui per protegir-lo, aquesta persona entendrà que ja no pot mostrar-se tal i com és, que no pot deixar veure els seus sentiments, que s’ha de protegir dels teus judicis de valor. I ella havia decidir acceptar que estava sola en les seves decisions, encara que li dolgués profundament el tractament de silenci que li imposava la mare/el pare.

La gran majoria de persones viuen moments com aquests, moments en què senten amb tota la seva força l’escletxa generacional, situacions en les que queda clar que la visió de les coses que tenen no és compartida amb la generació anterior. Tanmateix, en la major part dels casos, els joves no ho veuen tan clar com la joveneta de la història. Hi ha més malestar, més ressentiment, més por, més solitud, més vulnerabilitat... No només per part del o de la jove, sinó en totes les persones de la família implicades.

Llegia l’altra dia que les estadístiques sobre els sentiments de solitud indiquen que els moments més crítics es situen entre els 15 i els 25 anys. És un moment especialment delicat, ja que hi ha tota una sèrie de canvis a nivell biopsicosocial, amb canvis en el cervell (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/estrategies-per-afrontar-lansietat-de.html), amb canvis a nivell d’estudis, amb canvis en el nivell social. La família, en moltes ocasions, assisteix perplexa a tota aquesta moguda, sense saber massa bé que fer, sentint profundament el que consideren que és un rebuig per part dels seus fills, amb la por incrustada “a no fer-ho prou bé” i a que els fills “no tinguin un bon futur, per no haver pres les decisions correctes”.

Tanmateix, la via de sortida a tot això sempre és la mateixa: acceptar el canvi de codi, acceptar que hem d’escoltar, acceptar que només és possible una bona relació des del respecte. Ésser capaços de dir, seguint a Susan David (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html): “Et veig: les teves emocions, les teves idees, les teves fortaleses, les teves dificultats i els teus somnis””.

Bona reflexió!