Estimat Pere, avui en faries 55...

 

 “Estimat Pere, aquesta pandèmia m’ha fet pensar molt en tu, en com parlàvem de l'angoixa i de les pors. En les nostres converses sempre vam dir tot el que havíem de dir, sense filtre. Aquesta va ser una de les condicions que em vas posar quan van diagnosticar-te la malaltia i vas demanar-me de parlar cada setmana. I ho vam complir. Fins al final. Era l’únic camí per tal de poder viure com volies, plenament fins a la mort, acceptant les pors i el dolor, però sense deixar que es desbordessin del lloc que tenien assignat. Era l’única manera de construir una història funcional: “Això és el que passa, així és com vivia jo, això és el que la meva mort significa per mi i això altre el que la vida encara em podrà donar” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/07/estimat-pere-ara-fa-3-anys.html

 

 

 

 

Estimat Pere,

Estem aquí, sobrevivint com es pot a un virus que no es deixa domar ni contenir. I, més que mai, recordant que no tornarem a ser el que érem. Si ens en sortim serem més forts, més resistents, no sé si més savis. Però, pel camí, haurem deixat moltes coses. Persones que depenien del contacte humà es veuran superades per les circumstàncies i la vida les donarà menys crèdit. Relacions que depenien del nodriment constant i recíproc, deixaran de florir...

Això és el que no imaginaves que tenen les famílies nombroses. Arriba una pandèmia mundial i deixes de veure’t. Primer perquè persones que es senten més vulnerables deixen d’anar als dinars o sopars familiars. Després perquè, a més, les autoritats comencen a posar límits en pla “només 6 persones”. I la cosa es destarota totalment, deixant a la deriva un sistema de reunió familiar que havia resistit morts, absències i problemes de tot tipus.

Estimat Pere, no t’agradaria això. No, no t’agradaria, però coneixent-te com et coneixia hauries trobat una manera per tal de sobreviure, de seguir connectat, amb el món, amb els altres, amb les coses que t’agradaven, amb la família, amb els amics... Però no per això, seria menys estrany, tot plegat.

Estimat Pere, avui haguessis fet els cinquanta-cinc. Supervivent de les altres morts familiars i del teu càncer, celebraries amb tota la força de la teva vitalitat aquest aniversari. Hauríem de fer torns. I part de la família et felicitaria a distància. Però ho celebraries. Conscient de la fragilitat de la vida. Conscient de la dificultat del camí i de tots els entrebancs que les persones hem de superar a mesura que tornem grans. Però ho celebraries, igualment.

Avui m’he trobat donant gràcies a coses tan estranyes com haver tingut l’oportunitat d’acompanyar-te durant el procés de la teva malaltia i del teu adéu final. Ara, rei, molta gent no pot fer-ho, no poden entrar i sortir del lloc, ni donar-se les mans, ni abraçades, ni besades... I penso en el mal que es sent només de pensar-ho, en les mancances dels dols sense contacte...

Avui serà un dia trist, una vegada més, i recordaré les bromes que ens fèiem de petits quan jo te deia que eres un sant per haver nascut el dia de Tots Sants, però jo era un àngel per haver nascut el dia de la Mare de Déu dels Àngels... I avui, tornaré a sentir l’absurd d’imaginar la teva presència/absència enmig de tot aquest enrenou, tal i com em passa moltes vegades quan les coses surten de mare i penso en tu i en Kiko i en què diríeu o faríeu...

Una abraçada de la teva germana petita... 

Seguim en contacte...