Estimat Pere, ara fa 3 anys...

“Nosaltres som les nostres històries, històries que poden ser la nostra presó i també la palanca amb la que obrir la porta d’aquesta presó; nosaltres fem històries per a salvar-nos a nosaltres mateixos o per atrapar-nos a nosaltres o a altres persones, històries que ens fan passar per sobre o estavellar-nos contra el mur de pedra dels nostres límits i de les nostres pors. L’alliberament és sempre, en part, un procés de contar històries: trencar històries, trencar silencis, construir noves històries. Una persona lliure conta la seva pròpia història. Una persona apreciada viu en una societat en la que la seva història té un lloc” Rebecca Solnit “The Mother of All Questions”

“Diuen que el dol està fet de tasques. Una d’elles és la de construir el nou relat de la teva vida després de la pèrdua. Com s’explica a https://mosaicscience.com/story/complicated-grief-bereavement-death-loss-CBT, “ La majoria de nosaltres quan hem d'afrontar una pèrdua trobem la forma de posar el que ha passat com si fos una història: això és el que ha passat, així és com era jo, això és el que la persona que ha mort significava per mi i així és com som jo ara” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/resiliencia-en-accio-o-molts-danys-laura.html

Estimat Pere,

Volia escriure’t abans, dia 13 de juliol, el dia que va començar el final definitiu, ara fa 3 anys... Però, francament, no vaig poder, no vaig trobar les paraules. Com diria Rebecca Solnit, em vaig estavellar contra el mur de pedra dels meus límits, marcats per les contractures que van florir sobre els músculs de la meva esquena. Normalment no em passa, això... Normalment, puc viure i fer el dol al mateix temps...

Tal dia com avui, dos dies abans de morir, els de pal·liatius van dir-te que la vida s'escolava del teu cos de manera definitiva... I vas enfonsar-te unes hores per tornar a renèixer amb més força per tal de poder despedir-te de tothom, de dir les darreres paraules, de tancar la teva història i la que havies compartit amb nosaltres... Vas donar les gràcies i vas dir que estaves molt content de la família, de cada un de nosaltres...

Estimat Pere, dia 13 de juliol vam sopar amb na Laura i vam parlar de tu. I del dolor i del dol i de la vida i de les contractures i de la sensació que tenim, a vegades, de topar amb aquest mur de pedra que ens deixa sense paraules. És veritat, però, que mentre en parlem hi anem posant paraules i trobem la història que ens permet passar per sobre del nostre propi dolor, aquest que es queda enquistat a l’esquena...

Estimat Pere, na Laura està bé, construint el seu relat, pensant en el que ha passat, en el que has significat i signifiques en la seva vida i en com tot això ha marcat el que és ara, en qui s’ha convertit. Fas molta falta. Però l’acceptació d’això, d’aquest sentiment, l’ha feta madurar... Ella em va dir quan estaves a punt de deixar de respirar que era massa petita, que no podria... Jo li vaig dir que no es preocupés, que anem fent i construint la nostra pròpia capacitat per resistir. Només té una condició, aquest procés, i és el de viure amb el dolor. El darrer dia que en vam parlar li vaig dir que estaries molt orgullós d’ella, de la seva maduresa. Li vaig dir que havia tornat gran...

Estimat Pere, aquesta pandèmia m’ha fet pensar molt en tu, en com parlàvem de l'angoixa i de les pors. En les nostres converses sempre vam dir tot el que havíem de dir, sense filtre. Aquesta va ser una de les condicions que em vas posar quan van diagnosticar-te la malaltia i vas demanar-me de parlar cada setmana. I ho vam complir. Fins al final. Era l’únic camí per tal de poder viure com volies, plenament fins a la mort, acceptant les pors i el dolor, però sense deixar que es desbordessin del lloc que tenien assignat. Era l’única manera de construir una història funcional: “Això és el que passa, així és com vivia jo, això és el que la meva mort significa per mi i això altre el que la vida encara em podrà donar”

Amb quantes persones podem ser així de “heavys”? Amb quantes persones podem fluir, podem sentir la seguretat que podem mostrar les nostres pors, les nostres debilitats i, així, només així, reparar la nostra història? Amb quantes persones podem generar la confiança de l’acceptació total? Suposo que amb molt poques...

Estimat Pere, ara farà 3 anys i seguim en camí. Ara sempre seguirem en camí. Tot es mesura pel temps que fa que vas morir tu o en Kiko o el pare. Dic: “Sí, això va ser abans de que en Kiko es morís o abans que en Pere es posés malalt o abans que el pare estès ingressat...” Però, ara, amb na Marina de na Xesca, l’embaràs de na Petra i d’en Joan i na Joana, apareixen noves vides que marquen noves fites. Les coses seran abans o després de na Marina o d’en Sebastià o de la criatura d’en Joan i na Joana... O de quan na Laura va anar a viure al pis de ca la mare...

No m’agrada que no hi siguis, no me fa cap gràcia... No m’agrada ser la petita, sentir que estic sola, que una part de la nostra infància només té la meva representació... Però, a pesar de tot això, estic agraïda. Estic agraïda a la vida pel temps que em va donar amb tu i amb en Kiko, pel fet de tenir-vos com a germans, pels reptes que vam haver de superar, per les baralles, els malentesos, per les abraçades d’en Kiko i les seves bromes, per com ens agafàvem les mans quan parlàvem la darrera setmana de la teva vida, quan encara anaves al futbol...

Estimat Pere, als meus fills els xoca que digui que si demà em moro han d’estar contents d’una cosa: he viscut bé, he estimat, m’he sentit estimada, he pogut viure sempre la vida a la meva manera a pesar del dolor... Però tu m’entens, tu saps què vull dir...

Una abraçada de la teva germana petita...