El camí de la vintena o Molts d'anys, Júlia!!!

“Les dues ben abraçades:

JO: Qui és la meva reina?

TU: Jo!

JO: Qui t’estima més del món?

TU. Tu!

JO: Qui t’estimarà sempre, passi el que passi, passi el que passi?

TU: Tu!”

Benvinguda a la vintena en tot el seu esplendor! Benvinguda a la por de no fer-ho bé, d’arribar massa prest o massa tard a les coses (triar feina, triar parella, triar tenir fills...), de perdre gent que consideraves important i que va desapareixent progressivament de la teva vida, de conèixer gent que no saps quin paper jugaran en el teu món, de no ser prou madura o de ser massa seriosa...

Benvinguda al vertigen de veure que ja has de prendre les teves pròpies decisions, a vegades perquè les persones que t’aconsellaven ja no tenen ni idea del que t’han de dir, altres perquè veus que les visions dels altres són això, visions construïdes des de la seva perspectiva... I tu, a partir d’ara, has de ser conscient de la teva.

Benvinguda als teus grans fracassos i als teus grans encerts. Persones que et decebran, persones que et sorprendran; coses que faràs bé, situacions en les que ho passaràs fatal; errors dels que aprendràs molt i que, a la llarga, seran un dels teus moments preferits, perquè marcaran un canvi que et farà sentir millor; encerts inicials que, al final, seran coses que podries haver-te estalviat... I tot, tot, afegint-se al teu aprenentatge i a la possibilitat, cada vegada més propera, del teu autoconeixement.

Tornar gran hauria de suposar tenir el privilegi d’acceptar les nostres fortaleses i les nostres debilitats i, a partir d’aquí, treure partit a la capacitat de dir “no” al que no ens ajudarà a aprendre, a viure millor o a relacionar-nos millor. És un privilegi, l’inici del que es convertirà en el teu propi camí.

Què podria dir-te que no hagi dit abans? Recordar-te que tots som uns pringats i que tenim por? (I els que no en tenen gens són pitjors per la seva inconsciència o la seva manca d’escrúpols?) Quines pors tenia jo als meus 22 anys? A veure...

·        Por a no tenir prou intel·ligència pràctica per fer alguna cosa útil a la vida.

·        Por a no saber estimar prou i que la persona que m’estimés es cansés de mi.

·        Por a ser massa friki i que els meus amics es cansessin de mi.

·        Por a no arribar mai a estar tranquil·la del tot amb la persona en la que m’anava transformant.

·        Por a no estar a l’alçada de les persones que confiessin en mi.

·        Por a la distància amb la família, a no saber quin lloc era el meu, a no saber com ocupar-lo.

·        Vertigen al veure que moltes coses no depenien del que jo fes: jo no podia canviar als altres, no podia ajudar-los com volia, no podia connectar com volia...

·        Vertigen al veure que jo depenia de jo mateixa, ja no tenia la culpa ningú, era jo la que estava al càrrec de la meva ment i de les meves coses.

·        Decepció davant la pèrdua de connexió amb persones que pensava que hi serien sempre a la meva vida.

·        Por de deixar anar relacions, de no saber col·locar-me a la distància adequada.

·        Etc, etc, etc...

Tanmateix, en un moment de lucidesa, em vaig adonar que totes aquestes coses eren el preu de tornar gran, que no les podia controlar i que, simplement, havia de viure amb elles. I així ho vaig fer. I tot va canviar quan vaig decidir que havia d’anar fent, simplement. “Deixa de pensar tant, Pauleta, i ves fent...”

Quines coses eren les importants? Estar oberta al que passés, fer el que pogués i respectar les persones que m’anés trobant. Però, sobretot, no deixar-me fer mal. Ser molt pràctica i no fer-me meves coses que no ho eren. Si algú era desconsiderat, era el seu problema. La meva feina era dir-ho i si no funcionava, simplement fer-me’n lluny.

De totes maneres, sempre has estat més lúcida que jo i més sensata, i menys friki... No puc estalviar-te tots aquests “rituals de pas” que són les primeres vegades que fas les coses... Però, afortunadament, no et fa falta que ho faci. Passi el que passi sempre miraré d’acompanyar-te. Passi el que passi sempre t’estimaré.

Una abraçada de les nostres

I moltes gràcies per tot!