Els pares, els vincles i els jardiners...

“ser pares és com fer un jardí. Es tracta de procurar un sòl ric, estable i segur que permeti prosperar a moltes plantes de tipus diferents. Es tracta de generar un ecosistema vigorós i flexible que permeti que els nins creïn molts, variats i imprevisibles tipus de futurs adults. Es tracta també d’afavorir una relació humana específica, un amor compromès i incondicional, entre un progenitor específic i un nin específic”

“la moralitat de ser pares consisteix en agafar una criatura que no és autònoma ni pot prendre les seves decisions i convertir-la en una persona que sí pot”

“un progenitor és una persona que veu el seu ésser expandit per tal d’incloure els valors i els interessos d’una altra persona, fins i tot quan aquests valors i interessos són diferents als seus. Com equilibrar i coordinar els interessos quan els de l’altra persona són, i no són, els teus propis?” Alison Gopnik “¿Padres jardineros o padres carpinteros?”

Record una escena de fa ja uns anys en la que jo passejava amb el meu fill i vam topar-nos amb una altra mare amb el seu fill, un poc més grandet que el meu. Ella va deixar de banda el cotxet i va començar a parlar amb en Pau, el meu fill. Jo vaig posar-me al seu costat, a la seva alçada i vaig començar a parlar-li sobre el que estava passant “Mira, Pau! Veus en X! Li dius “Hola!”? I la seva mare? A què anem a fer una volta?” Anava contestant al que deia la mare de l’altra nin, mirant cap a on mirava el meu i tenint la sensació de fer de cable connector de la situació.

Em va impressionar molt l’actitud de l’altra mare. El seu fill va quedar com a fora de tota la interacció. I ella no va fer res per introduir-lo a la conversa. Què estava passant? Més endavant, a l’escoleta, van detectar que la criatura tenia trets autistes i li costava molt relacionar-se amb els altres.

En les pràctiques professionals que havia fet abans de tenir el meu fill, al programa de Postgrau d’Atenció Primerenca, havia tingut debats sobre l’origen dels problemes d’altres nins amb aquest quadre. M’angoixava especialment la culpabilització dels pares per part del professionals. Pensava en la diferència entre tenir una criatura que cerca la teva mirada i la teva atenció o una altra que, en certa manera, evita el contacte amb tu. Què arribes a fer quan et sents “rebutjat” pel teu propi fill? Com ho afrontes? Suposo que l’ideal seria acceptar la dificultat i fer-hi front, ajudant a la criatura a superar els obstacles que dificulten la connexió. Però no és tan fàcil...

En la majoria de casos, conviure amb una criatura, encara que és una experiència esgotadora és, al mateix temps, molt engrescador. Els canvis que pots observar en directe quan acompanyes al teu fill en els seus primers contactes amb el món són extraordinaris. Els bebès, en general, són una meravella.

Així és com ho veus quan segueixes la sèrie documental Babies de la plataforma Netflix. Acompanyes a 15 famílies durant els primers anys de vida de les seves criatures, interpretant el seu desenvolupament gràcies a una seixantena de científics. Si voleu saber com estem fets, com és el nostre cervell, quina importància tenen les relacions, quines són les estratègies d’estimulació que funcionen, per exemple, mireu-lo. És una petita joia.

La conclusió, però, pel que fa als pares, dona la raó a una de les científiques més importants en l’àrea del desenvolupament infantil, Alison Gopnik. Gopnik ens recorda en els seus llibres que els bebès són petits científics i que el paper dels pares no s’ha de veure com una ocupació, com una feina no remunerada, sinó que hauríem de veure’ns com els coprotagonistes d’una relació. Gopnik afirma que la gran aportació dels pares és la pròpia relació, les connexions entre nosaltres i els nostres fills. Hem de tenir sempre en compte que la relació amb els nostres fills és una forma d’amor. I que el nostre paper és incidir en el que importa, en la pròpia relació.

Els estudis demostren que la capacitat dels pares per incidir sobre la personalitat dels fills és molt baixa (sobre un 10%). I, curiosament, aquesta és una de les grans proeses dels pares quan tot va bé i la criatura aconsegueix mostrar-se com el que és, una personeta única en procés de formació, amb el seu temperament, amb les seves fortaleses, amb els seus reptes. Els pares no ens hauríem de plantejar ser com a fusters i crear amb ells una espècie de moble a mida de les nostres expectatives, diu Gopnik. Els pares hauríem de recordar el nostre paper com a jardiners, com a cuidadors del sòl en el que es pot arrelar la seva vida per florir i arribar a ser tot el que pugui ser.

Tenir cura d’una personeta suposa acceptar les seves peculiaritats i aprendre a connectar de manera que ella pugui partir del que és i de cóm és per poder créixer i ser, al final del procés, una persona autònoma, competent, amb una bona autoestima i una bona capacitat per connectar amb els altres. I, moltes vegades, això no és fàcil. Perquè cada persona és diferent i els pares jardiners s’han d’adaptar a les seves peculiaritats.

La gran aportació dels pares als seus fills és el vincle segur, la connexió amorosa que fa que la criatura tingui un punt de partida des del qual poder explorar el món a la seva manera. Això necessita mantenir l’equilibri entre posar límits, per tal que la criatura pugui aprendre a gestionar les pròpies emocions i així integrar-se amb el grup d’iguals, i respectar el seu temperament de partida.

L’educació dels pares és el resultat de l’amor en acció, és el resultat de compartir emocions i situacions, tenint sempre en compte que els adults són els pares. Els pares són els jardiners.

Bona reflexió!