Resiliència en acció o Molts d'anys, Laura!!!

Cortesia d'en GUILLEM FEMENIAS

Diu na Paca, la meva cunyada, que en la nostra família les nines són “heavy”, cada una amb el seu estil: una temperamental (la gran), una altra molt sensata (la petita) i l’altra molt responsable i feinera (na Laura). Hi afegeix la filla de la seva germana (n’Elena), sempre original en les seves observacions. Jo hi afegeixo, per la meva banda, la meva altra neboda (na Xesca), per les seves peculiaritats comunicatives i la seva gran persistència a l’hora de trobar nous camins. Realment és cert, totes són especials.

Però aquesta història, avui, està dedicada a na Laura, que fa 23 anys i celebra el seu primer aniversari sense el seu pare, el meu germà, en Pere Vicens. Sempre hem tingut un doblet a l’octubre, dia 12 la festa de na Laura i dia 15 la festa d’en Pau. Però s’han celebrat tots dos. Sempre. I aquest any, també. Com no podia ser d’una altra manera, després del que ens va encomanar en Pere abans de morir-se.

Na Laura ha estat valenta, com el seu pare. Na Laura és una persona plena d’entusiasme pel que fa, coherent amb el que creu, com el seu pare. Na Laura, en la seva discreció, que pot fer pensar en una persona més cerebral, és passional com el seu pare. I, durant aquests darrers anys, ha caminat cap a la maduresa sense queixar-se, assumint papers que no sabia que era capaç d’acomplir.

Na Laura, davant de la magnitud de la seva pèrdua, s’ha sorprès a ella mateixa mostrant una resiliència que pensava que no tenia. Ha seguit amb la seva vida, agraint totes les mostres d’afecte i de suport, sentint una pena plena de tristesa que encobeeix sense queixar-se. Les pèrdues, quan són tan grans, de vincles tan potents, fan por. Ens fa por rompre’ns. Ens fa por deixar de ser les persones que érem. Ens fa por afegir més dolor al dol dels altres...

En Pere estaria orgullós. Bé, de fet, sempre hi estava. Em va dir que no passava pena de la capacitat de recuperació de na Laura. Ell estava segur que “sa nina” faria el que s’havia de fer. I ho ha fet. I ho fa.

Diuen que el dol està fet de tasques. Una d’elles és la de construir el nou relat de la teva vida després de la pèrdua. Com s’explica a https://mosaicscience.com/story/complicated-grief-bereavement-death-loss-CBT  “ La majoria de nosaltres quan hem d'afrontar una pèrdua trobem la forma de posar el que ha passat com si fos una història: això és el que ha passat, així és com era jo, això és el que la persona que ha mort significava per mi i així és com som jo ara”.

Na Laura ha fet aquesta tasca. Ella ha perdut la persona amb la que havia tingut un vincle especial tota la vida. Era el seu pare, el seu confident, la persona a la que podia cridar a qualsevol hora, amb la que anava al cinema, amb la que comprava llibres, amb la que s’escrivia cartes...Era una persona que la feia sentir estimada, segura, reconeguda incondicionalment. I ara no hi és. I això genera una pena infinita, neta, sense cap altra emoció primària. Ella era la depositària d’aquest gran amor, el que sentia el seu pare per ella. Això formava part de la seva identitat.

Ara no és l’objecte d’amor. Ara ha de ser ella l’amor. Ara ha de ser forta, la depositària dels moments compartits. I tots aquests records, totes aquestes vivències, generen una font infinita d’agraïment. Un agraïment que traspassa el seu cor i envaeix l’espai que comparteix amb totes les persones que l’han acompanyada durant aquests darrers temps. I, aquesta història, no només serà una història de dolor, serà una història d’autoafirmació en els valors comuns, una història d’agraïment per les coses compartides, una història de pena quan revé la seva absència, una història de conhort quan recorda totes les experiències viscudes.

Per molts anys, Laura! 

Que siguis capaç d’estimar tant com et va estimar el teu pare. 
Que siguis capaç de gaudir de tantes coses com va fer ell. 
Que siguis capaç de trobar la força per fer el que trobis que has de fer. 
Ell va marcar un camí. Ell va sentir un gran agraïment pel fet d’haver compartit aquests, fins ara, 22 anys de la teva vida...

Que la força t’acompanyi...