O Hawai o "burritos" o Molts d'anys, Pau!!!

ADVERTIMENT: Segons un estudi d’un departament governamental dels Estats Units, mantenir un fill fins als 18 és igual de costós que comprar una casa a Hawai o fer sopars de “burritos” amb els amics durant divuit anys...

CORTESIA: Guillem FEMENIAS

Ara que en fas 25, estimat Pau, he de confessar-te que en cap moment he pensat canviar-te per una casa a Hawai o per afartar-me de “burritos”. Sí, sé que és mal de creure, però ara que ja ets gran i en un any ja no podràs fer ús del Carnet Jove, crec que ha arribat el moment de ser sincers...

He vist com creixies, primer a dintre meu i després en el món, i des de sempre he sabut que la força que t’empenyia a aprendre, a explorar, a experimentar, venia del teu interior. Aquesta força ha anat mutant i evolucionant amb els anys. Al principi era un cicló, amb tot de derrapades i arrancades, i, amb el temps, has anat cantant les jugades de la teva vida. Fidel al teus amics, agraït amb la família, sempre a l’aguait de trobar alguna cosa bona al que t’anava passant...

Ara que en fas 25 he de dir-te que n’estic orgullosa de tu i de tot aquest procés. He après molt i segueixo aprenent gràcies a poder viure la proximitat amb una persona d’una altra generació, amb un altre caràcter, amb altres coneixences... La teva presència m’ha obligat a estimar millor, a entendre millor, a mirar de ser-hi sense coartar.

Hawai està bé, la veritat, però des d’aquesta posició, des de la perspectiva que donen aquests 25 anys, la vida es veu millor. Hem sobreviscut a desgràcies, a penes immenses que encara ens pesen. Hem compartit sortides, viatges, sopars, discussions, recomanacions musicals, desacords, llibres llegits, pensaments o fabulacions sobre futurs improbables... I tu, t’has convertit en un influencer a la meva vida.

Els “burritos” estarien bé, però com podrien competir amb el teu camí cap a l’amabilitat, la generositat, el perdó? He pogut veure com anaves desplegant habilitats que, no només feien de tu una persona agradable i feliç, sinó que aconseguien que aquest benestar s’encomanés a la gent que t’envolta. M’he convertit, per molts ninets i adolescents, en “la mare d’en Pau”, cosa que, quan les mares ho deien als nins, feia aparèixer un somriure que il·luminava el seu rostre i la seva mirada passava de la curiositat a veure’m com una potencial cosa bona...

Voldria dir-te alguna cosa que et servis d’ajuda per navegar per aquest món, però només se m’ocorre seguir amb el meu “No sé que t’he de dir, rei”. Sé que a vegades sembla una fórmula buida, però, creu-me, és una de les coses que m’ha costat més de dir. Els grans, de seguida que ens trobem amb una responsabilitat tan gran com esser pares (o qualsevol altra), ens encartonem i ens surten de dintre uns impulsos automàtics que ens empenyen a opinar sempre. Costa molt entendre que l’amor és una cosa de respecte i de fe. Sí, de fe, de creure en el que fa l’altre, de creure en les possibilitats, de creure en els errors com a font d’aprenentatge... Respectar les teves decisions m’ha ajudat molt en el camí d’entendre el que realment és important per estimar.

Sempre hi seré. I, sobretot, en els moments foscos. Miraré de saber entendre quan m’he d’alegrar del que t’alegri, de quan m’he de guardar les meves pors, de quan m’he d’abstenir de no dir-te el que opino (entre d’altres coses, perquè segurament no t’ajudaria gens i, a més, només és el producte de les casualitats que m’han condicionat a la vida, és a dir, tonteries...). No serà fàcil, tot això. Però em comprometo, si em deixes, a ser-hi.

Moltes gràcies de part de ta mare que t’estima.