La fórmula de l’èxit

 

“La història de la humanitat està plena de contribucions perdudes d’artistes i pensadors originals degut a que els seus contemporanis no van saber veure la seva genialitat”

“l’èxit és un fenomen col·lectiu més que individual”

Albert-László Barabási

 

 

 

 

Ser el millor no garanteix l’èxit. Albert-László Barabási no era el millor alumne de Bucarest, confessa ell mateix, però després d’anar a viure i estudiar a la Universitat de Budapest es va trobar amb l’oportunitat d’iniciar un camí d’èxit a Boston. Barabási va néixer a una Romania comunista completament aïllada de la resta de món. De procedència hongaresa, l’any 1989 va haver d’exiliar-se a Hongria amb la seva família, després de que el seu pare fos degradat de la seva feina en una de les purgues en contra de les minories. Això va ser una sort per a Albert-László: va passar a estudiar Física a la Universitat d’Hongria, on un professor retornat dels Estats Units li va proporcionar els contactes per obtenir una plaça de Doctorat a Boston.

En el seu llibre “The Formula” hi trobem un missatge molt important: el rendiment és una cosa personal, mentre que l’èxit és una cosa social. I la deriva d’aquesta afirmació és que, encara que com a persones podem millorar el nostre rendiment, el nostre èxit no dependrà mai directament de nosaltres, sinó dels altres, de com ens vegin i com ens valorin. Treballar incansablement no garanteix l’èxit, garanteix el rendiment.

Així, si la nostra comunitat és la responsable de l’èxit haurem d’estudiar quines són les xarxes socials i professionals que generen les respostes col·lectives als rendiments de les persones individuals. Si volem tenir èxit hem de situar-nos estratègicament en les xarxes que decideixen l’èxit.

Barabási ens enumera cinc Lleis de l’Èxit:

1.     Primera Llei de l’Èxit: si vols tenir èxit, només pots centrar la teva atenció en el teu rendiment si aquest té una mesura objectiva, en cas contrari el teu èxit dependrà de tenir visibilitat en la comunitat que l’avalua.

2.     Segona Llei de l’Èxit: la destresa en una àrea, sigui el tast de vins o tocar el violí no és el factor decisiu a l’hora de triomfar. Però, una vegada que has guanyat, el teu èxit es perpetua.

3.     Tercera Llei de l’Èxit: Una vegada que has tingut èxit, si trobes unes condicions adequades i tens una xarxa influent, et garanteixes el fet de seguir estant per sobre dels altres.

4.     Quarta Llei de l’Èxit: encara que l’èxit d’un equip és el resultat de la diversitat i l’equilibri dels seus components, al final només una de les persones rep el crèdit dels resultats de la feina del grup.

5.     Cinquena Llei de l’Èxit: l’èxit no depèn de l’edat sinó de la productivitat.

 

La que anomena Primera Llei de l’Èxit assegura que l’alt rendiment en una activitat serà la font de l’èxit si aquest rendiment té una mesura objectiva, com els punts obtinguts en una competició esportiva; en canvi, quan no es pot mesurar objectivament, com en una obra d’art o una novel·la, serà el fet d’entrar en el circuit de determinades xarxes el que determinarà que es triomfi.

L’èxit és un fenomen col·lectiu i es mesura en funció de com una comunitat reacciona a una obra, per tant, és primordial saber quina és la xarxa a la que hem de tenir accés per tal de tenir visibilitat i poder tenir l’oportunitat de demostrar les nostres habilitats. En el cas del món de l’art, estudiat per Barabási, els estudis demostren que si vols triomfar has de poder accedir a unes quantes institucions que són les que decideixen quines són les tendències del moment. Aquestes actuen com a nodes de transmissió de l’èxit; tanmateix, per tal de garantir la visibilitat, un artista hauria de moure’s a Nova York, a Londres o a Paris. O a un centre que estigui connectat directament amb aquests llocs. Només així tens possibilitats; en cas contrari, no en tens pràcticament cap.

 

La segona Llei de l’Èxit afirma que la destresa té límits, mentre que l’èxit no en té. En definitiva, aquesta llei ens recorda que la destresa en una àrea, sigui el tast de vins o tocar el violí no és el factor decisiu a l’hora de triomfar. Però, una vegada que has guanyat, el teu èxit es perpetua.

Quan arribes a un nivell molt alt de rendiment, et trobes amb altra gent que està al teu nivell, de manera que qui decideix donar-te premis o fer-te promocionar no ho fa en funció de la teva execució en la tasca. Així, en una sèrie d’experiments es va demostrar que un públic especialitzat podia preveure qui guanyaria una competició musical si mirava el vídeo de l’actuació sense so (!), mentre que no aconseguia endevinar-ho si es basava en l’àudio. Els estudis conclouen que l’èxit en els concursos musicals està condicionat per coses com l’ordre d’actuació, l’aspecte dels participants, la manera que toca, la seva expressivitat física, etc.

Una altra cosa curiosa, que recorda la importància de factors que no tenen que veure amb la qualitat de la teva feina a l’hora de guanyar un concurs musical, és que les persones que toquen  a partir del dia 5è tenen moltes més probabilitats de guanyar. Si toques el primer dia, les teves possibilitats són pràcticament zero. I si ets una dona, automàticament et col·loquen dues posicions per davall dels homes.

Un altre cas que està relacionat amb quan fas una prova i com això condiciona el teu èxit és l’examen per entrar com a jutge a Espanya. Si l’has de passar en dilluns, tens una probabilitat del 50% d’aprovar. Si el passes en divendres, aquesta probabilitat puja fins al 75%. O, un altre exemple, com s’aprova un nou aparell mèdic: dependrà de les preguntes que facin les dues primeres persones a intervenir, i hem de tenir en compte que la intervenció depèn d’on estigui asseguda cada una d’elles.

La segona part de la segona Llei fa referència als límits de l’èxit. I, com dèiem, la destresa en una àrea té uns límits, com si puntuéssim de l’un al deu. La majoria de les persones que competeixen a un nivell alt, estan molt properes al deu i pràcticament no hi ha diferències entre elles. La diferència està en què una vegada que guanyen notorietat, poden comptar amb un èxit que no té límits. Això explicaria que, per exemple, les 8 persones més riques del món acumulen la mateixa riquesa que el 50% de la gent amb més recursos.

La història, al final, és que el que diferencia les persones amb més èxit no és la seva capacitat o el seu rendiment, és l’èxit en si. Segons aquestes dades, el problema no és mantenir-se una vegada que has arribat a dalt de tot, el problema és que es donin les circumstàncies per arribar-hi. Una vegada que et converteixes en superestrella, les altres persones amb les que hagis de competir es trobaran amb què el seu rendiment empitjora quan se t’enfronten. El curiós és que si col·labores amb una superestrella, la teva probabilitat d’èxit millora ostensiblement, amb una productivitat millorada. La vida no és justa, diu Barabási.

Continuarà...