“La vida és dura. I no és perfecte. La satisfacció a llarg termini sempre inclou reptes a curt termini. Gairebé qualsevol cosa que val la pena implica esforç.”
“L’esforç aplicat a una meta que trobem significativa activarà una resposta d’estrès totalment diferent que la que activaria el mateix esforç aplicat a una meta que trobem que no té sentit.”
“Pots tenir un burn-out per fer massa. Però també pots tenir un burn-out per fer massa poc del que il·lumina la teva vida [això s’anomena bur-out zombi]”
Brad Stulberg, “The Way of Excellence”.
La vida que portem ens empeny.
I no sempre cap a millor.
L’atenció dividida, la pressa, la pressió social per encaixar, la competitivitat basada en el rendiment pur i dur...
Però també podem triar cap a on volem anar.
Si som capaços de centrar la nostra atenció en metes que estiguin alineades amb els nostres valors, podem arribar a l’excel·lència i, a través d’ella, al benestar. Això és el que ens explica Brad Stulberg a The Way of Excellence.
Tornem, doncs, a parlar de la felicitat eudaimònica: aquella que no se centra en el plaer immediat, sinó en el sentit. En allò que dona direcció a la nostra vida. Una felicitat que està relacionada amb el benestar global de l’organisme, amb tots els sistemes vitals implicats.
Per a Stulberg, l’excel·lència és una de les experiències més autèntiques i més humanes que podem viure.
Però no ens ve donada.
S’ha de guanyar.
Amb esforç. Amb pràctica. Amb competència.
I, com a resultat, podem obtenir alguna cosa que va molt més enllà del plaer momentani: una satisfacció interna i un autorespecte genuïns.
Els biòlegs parlen de sobreregulació homeostàtica, un impuls innat cap a florir, cap a desenvolupar-nos. Els sentiments positius ens empenyen a continuar, a implicar-nos en allò que dona suport als nostres valors i a les nostres metes.
Amb el temps i la pràctica adequada, deixem de “fer” la cosa i passem a “sentir-la”. Ja no necessitem pensar constantment què hem de fer. La cosa, senzillament, ens passa.
En el model de desenvolupament humà conegut com “les quatre passes de la competència”, això equivaldria a arribar a la quarta: la “competència inconscient”.
Abans, però, hem passat per la “incompetència inconscient”, la “incompetència conscient” i la “competència conscient”. Quatre etapes que marquen el camí.
Dit d’una altra manera: per arribar a sentir-nos fusionats amb allò que fem, primer hem de descobrir que no en sabem. Després hem d’aprendre. Hem de practicar. Ens hem d’equivocar. Hem d’insistir.
Fins que arriba un moment en què deixem de pensar en cada pas i comencem a “sentir” què hem de fer davant d’una situació complexa.
Quan dominem una disciplina, quan esdevenim experts, l’activitat deixa de ser simplement una cosa que fem. Es converteix en una interacció entre nosaltres, l’activitat i l’ambient en què té lloc.
El segell de l’excel·lència és entrar en un ritme.
En el nostre ritme.
I, segons Stulberg, trobar aquest ritme és, precisament, una de les coses que ens fa sentir humans.
Per això, tot allò que s’interposa entre nosaltres i el que ens importa —la distracció, la mecanització, el pilot automàtic— ens pot portar en la direcció contrària.
Ens embota.
Ens buida.
Ens crema.
Ens aliena.
I sembla que és també aquí on podem entendre una part del fanatisme i de les creences conspiranoiques: en l’alienació social, en la manca de connexió genuïna, en la necessitat de sentir que formem part d’alguna cosa.
Tanmateix, si volem apostar per l’excel·lència i arribar a veure la millor versió de nosaltres mateixos, ens trobarem amb un enemic molt present.
La comoditat.
El plaer immediat.
La facilitat.
I tots aquells distractors que ens ofereixen una recompensa ara mateix a canvi d’allunyar-nos, gairebé sense adonar-nos-en, del que realment considerem important.
Les xarxes socials en són probablement l’exemple més evident.
Ens ofereixen una successió infinita d’estímuls que competeixen per la nostra atenció i que, massa sovint, entren en contradicció amb els nostres valors i les nostres metes a llarg termini.
Fes una prova.
Agafa paper i llapis.
Escriu què consideres realment important a la vida.
I després, honestament, mira el temps i l’esforç que hi dediques.
Ho has fet?
Què ha sortit?
A què dediques el teu temps, realment?
Quantes vegades et trobes mirant el mòbil sense haver decidit fer-ho?
L’antídot?
Torna a posar per escrit els teus valors i les teves metes.
Pensa en el teu jo del futur.
Quina vida vols que estigui vivint?
I recorda que la seva felicitat depèn, en bona part, de tres necessitats bàsiques:
- Autonomia: la capacitat de tenir un cert control sobre com invertim el nostre temps i la nostra energia.
- Competència: la percepció que avancem per un camí de millora concreta en un objectiu que hem triat.
- Pertinença: la sensació de connexió amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos —una altra persona, una comunitat, un llinatge o una tradició.
Per això, cada vegada que et marquis un objectiu, pregunta’t:
“Això millorarà o empitjorarà la meva autonomia, el meu sentit de competència i la meva sensació de pertinença?”
I també:
“Aquest projecte està d’acord amb els meus valors?” (Per a una llista de valors, ves a https://benestaremocional.blogspot.com/2024/09/quins-son-els-teus-valors-com-vols-que.html)
Perquè l’excel·lència no és un objectiu.
És un procés.
Un procés de transformació.
De transformació en una versió millor de tu mateix.
Ara bé, no podem eliminar els obstacles que ens allunyen de l’excel·lència simplement amb força de voluntat.
No n’hi ha prou amb dir-nos: “A partir de demà, seré més disciplinat.”
Hem de posar-nos-ho fàcil.
Hem de dissenyar el nostre entorn perquè allò que ens importa sigui més fàcil de fer i allò que ens distreu sigui més difícil d’aconseguir.
Hem de crear contextos que posin traves a la tecnologia moderna quan aquesta competeix per la nostra atenció.
I hem de construir ecosistemes que ens permetin reconnectar amb els nostres valors i les nostres metes.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada