10 veritats males d’empassar

“Hem de prioritzar els valors de ser honestos, fomentar la transparència i d’abraçar el dubte sobre els valors de tenir raó sempre, sentir-nos bé i obtenir venjança”

“Quan deixem anar les històries que ens contem a nosaltres mateixos, ens alliberem per, finalment, actuar (i fallar) i créixer”

“Només podem tenir èxit en allò en què estem disposats a fallar. Si no estem disposats a fracassar, llavors no estem disposats a arribar a l’èxit”

“Aprèn a suportar el dolor que has triat. Quan tries un nou valor, optes per introduir una nova forma de dolor a la teva vida.”

Mark Manson,“El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda”

“La responsabilitat radical suposa acceptar que la teva vida és teva i que les circumstàncies per les que estàs passant ara mateix són el teu punt de partida. Hi ha el que hi ha i quan deixes de lluitar contra la realitat del que passa pots començar a canviar. No es tracta de culpa, ni de trobar els responsables. Es tracta de fer-te càrrec de la situació i, així, tenir l’opció de canviar el que realment depèn de tu.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2023/02/i-tu-que-timporta.html 

Els darrers vint anys, Mark Manson s’ha dedicat a fer una cosa curiosa: parlar d’autoajuda sense vendre’t la idea que la vida serà més fàcil.

La seva conclusió és, en realitat, bastant senzilla: per viure una bona vida haurem d’aprendre a empassar-nos algunes veritats que no sempre ens venen de gust.

Aquest és el seu top 10.

I aquesta, la meva interpretació.

1. Una vida feliç no és una vida sense dificultats. És una vida amb dificultats que tenen sentit.

Aquesta és, en el fons, l’eterna discussió entre la felicitat eudaimònica —la que cerca el sentit— i la felicitat hedònica —la que posa el plaer al centre.

I jo em quedo amb la primera.

Perquè el plaer pot fer-nos sentir bé, però és el sentit el que ens permet sentir que la nostra vida val la pena.

Conclusió: ves amb compte amb el materialisme. Tenir més coses no et farà més feliç.

2. L’amor no és suficient per tenir una bona relació.

L’infern està empedrat de bones intencions.

La majoria de gent és bona gent. Té bones intencions. I, tanmateix, això no garanteix el benestar de les persones que té a prop.

Perquè les relacions no es construeixen amb intencions. Es construeixen amb fets.

I com més a prop és una persona del teu cercle emocional íntim, més important és saber mantenir el respecte quan hi ha conflicte. I, sobretot, saber reparar després.

Conclusió: ves amb compte amb l’amor romàntic. I fixa’t més en com discuteix la persona que vols que entri a la teva vida que en com t’estima quan tot va bé.

3. Quan deixes d’estar pendent de com et veu algú, comences a veure’l.

Mentre estàs pendent de “caure bé”, de “fer-ho bé”, de ser el que “s’espera que siguis”, no estàs veient realment l’altra persona.

Estàs veient les teves expectatives.

I això té un preu: deixes de mirar els fets per començar a viure dins del que imagines que hauria de passar.

Conclusió: ves amb compte amb les teves pors. Ves amb compte amb convertir les relacions en rànquings socials. I ves amb compte amb les persones que et fan sentir que has de tenir o ser de “tal o qual manera” per merèixer estar al seu costat.

4. En algun moment, les coses no aniran bé. Deixa que passi.

La vida canvia. Perdràs amics. Canviaràs de context. Algunes persones marxaran. Algunes decisions et portaran a llocs que no havies previst.

De mitjana, ens toquen quatre o cinc terratrèmols vitals.

Estimaràs i perdràs.

I arribarà un moment en què l’amor que senties no sabrà on posar-se.

Conclusió: ves amb compte amb lluitar contra les pèrdues. Deixa anar aquella parella que ja no et vol. Deixa de cridar aquella amiga que no et contesta. Plora el dol per les persones estimades. I, mentre ho fas, continua intentant viure el moment tan bé com puguis.

5. Les relacions es mesuren quan les coses es posen difícils

Quan tot va bé, és fàcil estimar-se.

Els cicles de la vida, però, posen les relacions a prova.

Arriben les crisis. Les malalties. Les pèrdues. Les decepcions. 

I és llavors quan descobreixes si la persona que tens al costat sap viure quan les coses van mal dades.

També descobriràs que algunes pèrdues en porten d’altres.

Perquè hi ha persones que desapareixen precisament quan més les necessites. No perquè no t’estimin, sinó perquè no saben què fer amb el teu dolor.

Conclusió: ves amb compte amb les pèrdues. Algunes venen acompanyades de pèrdues secundàries.

6. Créixer no és solucionar els teus problemes. És aprendre a viure amb ells i fer el millor que puguis amb el que tens.

Si vols evolucionar, primer hauràs de fer-te amiga de la teva màquina.

Som humans.

I venim amb una motxilla: el nostre temperament, les nostres circumstàncies, la nostra història i les habilitats que hem après —i les que no hem après.

No podem començar des de zero.

Per créixer, hem de partir del que hi ha.

Conclusió: ves amb compte amb perdre el temps tractant-te malament. La primera passa cap al canvi no és castigar-te pel que ets. És deixar d’autoculpabilitzar-te. És deixar de parlar-te malament.

Parla’t bé.

7. La persona adequada no és la que no té problemes. És la que té problemes amb els quals pots viure.

Tothom arriba a la teva vida amb una motxilla.

I no se la traurà.

No salvaràs ningú dels seus propis problemes. No els arreglaràs. No els transformaràs en la persona que imagines que podrien arribar a ser.

Hauràs d’aprendre a conviure amb els seus problemes.

I també amb la teva impotència davant d’aquests problemes.

Gairebé el setanta per cent dels problemes que apareixen en les relacions íntimes són insolubles.

Conclusió: tothom és com és. No els canviaràs. Tothom fa el que pot amb el que té.

Si no et va bé, fes-te més enfora.

8. Com més esperes el moment d’actuar, més difícil és començar. I com més actues, més fàcil és continuar.

No pots esperar eternament el moment adequat.

Ni trobar l’estratègia perfecta.

Ni esperar que els altres canviïn.

Si vols fer alguna cosa, fes-la.

No val dir que no en saps. No val dir que els altres “no ajuden”, que “no ho posen fàcil” o que “haurien de canviar ells”.

Comença per la passa més petita que puguis fer.

Avui.

Ara mateix.

Conclusió: ves amb compte amb les excuses. Adona’t de quan te les dius.

I, com deia la meva filla quan era petita: “Les coses es fan fent”.

9. No existeix una vida equilibrada. El que et converteix en qui ets és com vius els teus desequilibris.

Tindràs pujades i baixades.

Dies millors i dies pitjors.

Hi haurà canvis, adaptacions, pèrdues, moments de dubte i moments en què tornaràs a començar.

Això és la vida.

Potser l’equilibri no consisteix a aconseguir que tot estigui al seu lloc, sinó a aprendre a caminar mentre tot es mou.

Mira d’aprendre a observar el que passa amb curiositat.

Sabent que tot és efímer.

Tot passa.

Conclusió: deixa d’esperar que arribi l’equilibri. Viu el moment. Aprèn del que et vagi passant.

Recorda que tot passa.

10. Tot té un preu. Tria a què vols renunciar.

No hi ha un camí ideal.

Ni perfecte.

Facis el que facis, hi haurà coses bones i coses no tan bones.

La seguretat ve amb un cert avorriment.

La creativitat, amb un cert caos.

El temps és finit.

Si fas una cosa, sempre deixes de fer-ne una altra.

Com deien els estoics, com més coses tens, més coses et reclamen i més temps consumeixen.

Per això, potser madurar també consisteix a deixar de preguntar-nos quin és el camí perfecte i començar a preguntar-nos quin preu estem disposats a pagar.

Conclusió: deixa d’esperar trobar el camí ideal. No existeix.

Accepta els errors. Mira’ls com el preu de l’aprenentatge.

No et comparis.

No et centris en el resultat ni en el guany.

Centra’t en el procés.

La vida és complicada.

La vida no ens promet que les coses aniran bé. 

Ens promet, com a molt, que canviaran.

I que nosaltres també canviarem amb elles.

Bona reflexió…