“No veiem el món amb els nostres ulls, el veiem amb la nostra biografia”
“Les persones no són puzzles, són misteris”
“Escoltar és demostrar a les persones que realment ens importen”
Monica Guzman “I never thouhgt of it that way”.
“Podem entendre a les persones si convertim les nostres suposicions en preguntes, les nostres opinions en punts de partida i som capaces de veure com els altres intenten raonar les seves posicions de la mateixa manera que nosaltres ho fem amb les nostres.” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/11/mai-ho-havia-vist-aixi-o-com-tenir.html).
Anaïs Nin deia que no veiem les coses com són, sinó veiem les coses com som nosaltres. Al darrera d’això, hi trobem la visió de Lisa Feldman Barrett de que vivim dintre d’una simulació que anem creant nosaltres mateixos, gràcies a un cervell que és una maquina de predicció. És a dir, veiem el que esperem veure. (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2021/07/vivim-en-un-mon-inventat.html).
Així, David Brooks en el seu llibre “Cómo conocer a una persona”, explica que si volem tenir una bona conversa ens hem de fer preguntes sobre l’altra persona:
-Com percep aquesta situació?
-Com viu aquest moment?
-Com veu la realitat? Com l’ha construïda?
-Veu la mateixa situació que jo veig?
-Quines són les creences i les experiències que fan que vegi el que veu, de la manera que ho veu?
Brooks ens recorda,
“Cada persona que coneixes és un artista creatiu que agafa els aconteixements de la vida i, amb el temps, construeix una forma molt personal de veure el món. (…) Aquesta representació, la consciència subjectiva que fa que siguis tu, integra els teus records, actituds, creences, conviccions, traumes, amors, pors, desitjos i metes a la teva manera. Aquesta representació, t’ajuda a interpretar totes les dades ambigües que capten els teus sentits, t’ajuda a preveure el que passarà, t’ajuda a destriar el que realment importa en una determinada situació, t’ajuda a decidir com t’has de sentir en qualsevol situació, t’ajuda a donar forma al què vols, a triar a qui estimes, què admires, qui ets i què hauries d’estar fent en un moment determinat. La teva ment crea un món ple de bellesa i lletjor, emoció, avorriment, amics i enemics, i vius dintre d’aquesta construcció. La gent no veu el món amb els seus ulls; el veu amb la seva vida”
Així, si volem conèixer una persona, hem de demanar-li com veu les coses, com veu el món. No pots donar per suposat que ho saps. Has de fer preguntes.
Una bona conversa és un acte d’exploració conjunta. Una bona conversa pot fer que diguis “Mai ho hagués pensat així”, com el títol del llibre de Mónica Guzman.
Brooks proposa una llista de coses que poden convertir-nos en millors conversadors:
- Usa la teva atenció com si fos un focus, amb només dues posicions: encès o apagat. Les persones parlen a un ritme de 120-150 paraules per minut, cosa que fa més probable que la gent badi i pensi en altres coses. Seu, escolta, fes preguntes, manté el contacte visual. Presta atenció un cent per cent.
- Sigués un oient expressiu. Deixa’t dur pel to emocional que marca l’altra persona. Siguès com l’amfitrió d’una festa: has preparat l’escenari, intentes que els altres estiguin còmodes i es sentin benvinguts, mostres la teva felicitat de que hagin vingut.
- Afavoreix la familiaritat. A les persones les encanta parlar del que saben, del que les agrada, del que troben important. Demana’ls sobre això.
- Fes que siguin els autors, no els testimonis. Fes preguntes sobre els detalls de les seves històries, sobre com van sentir-se, sobre què les preocupa, sobre com es senten ara… Mira de treure’n les lliçons que van aprendre i de saber què canviarà com a resultat del que les va passar.
- No tinguis por dels silencis. Escolta fins al final la història de l’altra persona. Agafa’t una pausa si la necessites, però no deixis d’escoltar per tal de contestar de manera enginyosa. Escolta per aprendre.
- Repeteix el que has entès. Dóna l’opció de que et puguin corregir sobre com van sentir-se o com van interpretar el que va passar.
- Siguès la comare de la conversa. La comare no marca l’aparició de les idees, sinó que reb i desenvolupa les idees que l’altra persona està elaborant. La comare té la missió de que l’altra persona es senti còmoda i segura. La comare té la missió de facilitar el procés del naixament.
- Manté la joia del discurs al centre de la conversa. La joia del discurs és la veritat en la que les dues persones estan d’acord, encara que es trobin enmig d’una discussió. A vegades, l’acord és que admeten el desacord, però les bones intencions o la importància de la pròpia relació.
- Troba el desacord que hi ha al darrera del desacord. El més interessant és saber demanar: “Per què no estem d’acord? Quins són els valors que hi ha al darrera del desacord?” Normalment, al darrera del desacord hi ha raons morals i filosòfiques. L’important és l’exploració mútua. Com diu Lisa Feldman Barrett “Sentir curiositat per l’experiència de l’amic és més important que tenir raó”.
- No agafis el protagonisme. Si algú et diu que està preocupat per una malaltia, no li donis la volta i diguis “Jo sí que sí que vaig estar preocupada…” Si vas fent això, estàs comunicant “Els teus problemes no són tan interessants per jo; deixa que et conti els meus, molt més fascinants”. Intenta escoltar bé als altres abans de compartir la teva experiència.
Bona pràctica!

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada