“Vull agrair-vos totes les mostres d’afecte i solidaritat que m’heu fet arribar aquests dies, a mi i a tota la família, des que es va fer pública la mort de na Paca després d’una curta, agressiva i maleïda malaltia. Un càncer que va anar devastant el seu cos però no el seu esperit rebel, alegre i combatiu i que al final la se’n va dur, a ella, la meva companya, la meva amiga, la meva confident, el meu suport, la meva amant, el meu amor, la meva companya de vida.
La que durant tots aquest dies tant durs m’anava consolant - “ja té collons que tu m’hagis de consolar a mi”, li deia jo – i ella em contestava que no patís que “la que se’n va, se’n va i el dolor i la pena és pel que es queden”. Una de les persones més valentes que he conegut, solidària i generosa amb un vertader cor anarquista, entregada a les lluites per un món millor, una valenta dona, una dona lliure.
Ens tornarem a trobar, tal com ella voldria, en la lluita i en els carrers. Moltes gràcies i una abraçada molt gran a totes i a tots.”
Missatge del meu germà Joan
Estimada Paca,
Moltes gràcies per existir.
El teu record no serà mai trist.
Sí que ho ha estat la teva mort, amb tantes coses que tenies pedents fer… Recordes que sempre aspiraves a aconseguir “dies de quaranta-vuit hores (com a mínim)”?
El teu record no serà mai trist.
Sí que ho ha estat la teva mort.
El teu record ens esperonarà a lluitar pel que creiem…
Estimada Paca,
Sempre vas ser un punt de llum, una finestra oberta al món, una persona especialment expressiva, lliure…
La meva jo adolescent mirava amb esperança l’aire que es creava al teu voltant. Tu i en Joan vau ser els facilitadors dels meus primers cafès, dels meus primers concerts, de les meves primeres sortides de nit…
Sempre dic que he tingut molta sort, la sort de viure amb persones que mostraven camins alternatius.
La sort de viure amb persones que s’estimaven i respectaven molt.
La sort de veure relacions sanes i florides.
La sort de saber que eren una possibilitat i que, en certa manera, hi podia aspirar.
La sort de que fossiu els meus models d’entrar al món adult.
Estimada Paca,
El teu record no serà mai trist.
Però anyorarem les teves històries, les teves sortides, el teu humor, la teva literalitat, les teves “amenaces” de “tornar en Joan a sa mare”…
Anyorarem la teva atenció, a vegades dispersa, a vegades hiperconcentrada…
Anyorarem els teus accidents (com quan vas xocar amb en Joan que estava fent un estop davant tu), la teva cartera al congelador, el teu mòbil “perdut” a la guantera del cotxe (i trobat en el moment en que ja n’havíeu comprat un altre)…
Estimada Paca,
El teu record no serà mai trist.
Plorarem, sí, però sempre, a continuació, hi haurà allò de “ara na Paca diria..”
Perquè mentre hi hagi algú que s’aixequi i doni corda als que miren de que el món sigui més lliure, més just, més solidari, pensarem en tu…
Moltes gràcies…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada