Passa al contingut principal

Segueixo respirant...

“El millor que pot li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà. El pitjor que li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà (que no estigui disposat a connectar-se).”

https://benestaremocional.blogspot.com/2024/12/vols-fer-amics-sis-veritats-tenir-en.html 


“La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de que, per la nostra banda, reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html 

“Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia (...). El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt” 

Lisa  Feldman Barrett











El diumenge passat, 14 de desembre, el meu pare hauria fet anys.

95.


Mumare, probreta, fa uns dies que està preocupada perquè “no ve”.

“Algú em pot dir què passa? Per què no ve en Francisco?”, demana.

La majoria de vegades tirem d’excuses: “Se n’ha anat amb en Joan”, “És a Vilafranca a cuidar del padrí Joan”, “Més tard vindrà”…


Avui, però, m’ha insistit unes quantes vegades. Al final ha dit: “Ara que estem soles, m’ho pots dir”

“Ja fa gairebé 14 anys que va morir, a l’hospital. Recordes que va tenir una sèrie d’infeccions? Tenia 81 anys. Tu ara en tens gairebé 94, mumare”


“Oh!”, diu ella. 

I plora.

I torna a dir, “Però perquè no ve, perquè no ha vingut cap vegada?”. Fa una pausa. “Bé, si és mort… no pot venir…”

I plora.


Fins que l’aconsegueixo despistar amb alguna cosa.


“On ets, mumare?”, li demanaria jo.

“On t’has quedat? On he d’anar per connectar amb el que queda viu de tu? Com podem tenir una conversa que no sigui un total despropòsit?”


I tot fa tanta pena…


Ella està sola.

I nosaltres també.

Jo estic aquí, al seu costat, sola.

Amb més o menys força per travessar aquesta boira de desconnexió.


Vam acompanyar monpare.

Vam acompanyar en Pere.

Però mai havíem acompanyat una persona que s’assemblés a la meva mare, però que ja no ho és.

I hem quedat desconnectats.

I entrem en la impotència, la pèrdua, el dol, la tensió de viure un vincle que és impossible…


Faig una meditació per tenir cura del cuidador. 

En aquest cas, jo.

El primer que em demana és que connecti amb l’altra persona, amb la nostra història compartida…


Segueixo respirant.

Intento ser conscient del moment.


No m’aixeco i crido “aquest és el drama, la desconnexió!”

No m’aturo i em poso a escriure una carta a la que era mumare, a la persona que ha anat diluint-se en el caos aquests darrers anys, amb una rapidesa que ens ha deixat orfes i amb una velleta que, moltes vegades, no sap dir fins a quin punt està desorientada…


Segueixo respirant.

Intento ser conscient del moment.


I ningú no té ganes d’escoltar aquesta història.

És comuna, però molt estranya. 

La desconnexió, quan ens volem vincular, ens fa mal…

Jo no en parlo gaire. 

I quan ho faig, la gent desconnecta, banalitzant la història… 

I jo, ho deixo anar, deixo de parlar-ne…


Segueixo respirant.

Intento ser conscient del moment.


Segueixo respirant…


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva ....

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una ...

El cervell adolescent

“...la plasticitat cerebral –es formen noves sinapsis, neixen noves neurones, els circuits es reconnecten, les regions cerebrals s’expandeixen o contreuen- aprenen, canviem, ens adaptem. I això és més important al Còrtex Prefrontal que a qualsevol altre lloc” “el [desenvolupament] del cervell està molt influït pels gens. Però des del naixement fins a la primera adultesa, la part del cervell humà que ens defineix més és menys producte de la genètica amb la que vam començar la vida que del que la vida ens ha posat al davant. Degut a que és la darrera a madurar, la zona del Còrtex Prefrontal és la regió cerebral menys condicionada pels gens i més esculpida per l’experiència” Robert Sapolsky “Behave” A n'Eulari, pel seu entusiasme a l'hora d'influir sobre el cervell adolescent Durant l’adolescència el cervell canvia de manera important . Els circuits que connecten les diverses àrees repartides pels diferents lòbuls cerebrals es van modificant en func...