“El millor que pot li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà. El pitjor que li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà (que no estigui disposat a connectar-se).”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/12/vols-fer-amics-sis-veritats-tenir-en.html
“La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de que, per la nostra banda, reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html
“Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia (...). El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt”
Lisa Feldman Barrett
El diumenge passat, 14 de desembre, el meu pare hauria fet anys.
95.
Mumare, probreta, fa uns dies que està preocupada perquè “no ve”.
“Algú em pot dir què passa? Per què no ve en Francisco?”, demana.
La majoria de vegades tirem d’excuses: “Se n’ha anat amb en Joan”, “És a Vilafranca a cuidar del padrí Joan”, “Més tard vindrà”…
Avui, però, m’ha insistit unes quantes vegades. Al final ha dit: “Ara que estem soles, m’ho pots dir”
“Ja fa gairebé 14 anys que va morir, a l’hospital. Recordes que va tenir una sèrie d’infeccions? Tenia 81 anys. Tu ara en tens gairebé 94, mumare”
“Oh!”, diu ella.
I plora.
I torna a dir, “Però perquè no ve, perquè no ha vingut cap vegada?”. Fa una pausa. “Bé, si és mort… no pot venir…”
I plora.
Fins que l’aconsegueixo despistar amb alguna cosa.
“On ets, mumare?”, li demanaria jo.
“On t’has quedat? On he d’anar per connectar amb el que queda viu de tu? Com podem tenir una conversa que no sigui un total despropòsit?”
I tot fa tanta pena…
Ella està sola.
I nosaltres també.
Jo estic aquí, al seu costat, sola.
Amb més o menys força per travessar aquesta boira de desconnexió.
Vam acompanyar monpare.
Vam acompanyar en Pere.
Però mai havíem acompanyat una persona que s’assemblés a la meva mare, però que ja no ho és.
I hem quedat desconnectats.
I entrem en la impotència, la pèrdua, el dol, la tensió de viure un vincle que és impossible…
Faig una meditació per tenir cura del cuidador.
En aquest cas, jo.
El primer que em demana és que connecti amb l’altra persona, amb la nostra història compartida…
Segueixo respirant.
Intento ser conscient del moment.
No m’aixeco i crido “aquest és el drama, la desconnexió!”
No m’aturo i em poso a escriure una carta a la que era mumare, a la persona que ha anat diluint-se en el caos aquests darrers anys, amb una rapidesa que ens ha deixat orfes i amb una velleta que, moltes vegades, no sap dir fins a quin punt està desorientada…
Segueixo respirant.
Intento ser conscient del moment.
I ningú no té ganes d’escoltar aquesta història.
És comuna, però molt estranya.
La desconnexió, quan ens volem vincular, ens fa mal…
Jo no en parlo gaire.
I quan ho faig, la gent desconnecta, banalitzant la història…
I jo, ho deixo anar, deixo de parlar-ne…
Segueixo respirant.
Intento ser conscient del moment.
Segueixo respirant…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada