“El nostre camí vindrà marcat per saber reconèixer què hem rebut, fins a quin punt ens condiciona i què volem fer, com volem que siguin les nostres relacions, quin tipus de persona volem ser.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2023/09/la-segona-regla-de-lamor-aprende.html
“La majoria de gent que lidia amb una pèrdua complicada sent una gran pressió de “contar la història”, de trobar algú disposat a escoltar el que altres no poden escoltar i a unir-se amb ell per donar sentit a la mort, sense evitar-la amb el silenci o sense oferir consells banals o superficials davant les qüestions que planteja”, ens diu un dels experts mundials en el dol, Robert A. Neimeyer (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html).
Arundhati Roy, en el seu llibre “Mi refugio y mi tormenta”, parteix de la mort de la seva mare per contar aquesta història, la de la seva relació.
Una pèrdua complicada, diria Neimeyer.
El meu refugi i la meva tempesta, diu Arundhati Roy.
Cada vegada que una persona em conta una història semblant, em sobta la gran resiliència que ha mostrat.
Quan “els nins perceben que els adults no estan disponibles, aprenen a no esperar l’afecte o l’atenció dels cuidadors. Són nins que no es queixen ni demanen massa. No esperen massa de les relacions” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html).
En molts casos, es consideren responsables de la relació que tenen amb els adults.
Senten por. Vergonya. Culpa.
En algun moment, com explica Roy, han d’anar-se’n lluny per tal de poder “seguir estimant”.
Però, tanmateix, no poden evitar seguir anhelant una paraula amable, una demostració d’amor, un reconeixement…
Roy ens conta una història dura, d’una dona lluitadora, superada per la maternitat i pels prejudicis d’una societat dominada completament pels homes. Ens conta la història de la seva mare, la que la insultava, la que l’agredia físicament, la que, al mateix temps, era la que aconseguia donar estudis i dignitat a moltes persones que no ho haguessin aconseguit sense la seva lluita.
La seva mare no va aconseguir mai del tot superar el seu propi maltractament. No va aconseguir mai del tot mostrar amor cap als seus fills. No va aconseguir mai del tot intimar de manera profunda amb algú, amb la possibilitat de mostrar-se vulnerable.
La història de Roy, a nivell emocional, és semblant a moltes de les que broten a les consultes. En tots els casos, les persones intenten entendre d’on venen, intenten perdonar, intenten conviure amb la seva pròpia ambivalència…
En moltes ocasions, les persones que han patit un maltractament d’aquest tipus, aconsegueixen trobar el camí de l’amor i del vincle gràcies a l’amistat o, en alguns casos, la idea de no fer patir mai als seus fills això que han viscut elles.
En totes les ocasions, però, som més conscient que mai dels meus privilegis. M’he sentit estimada. He pogut revoltar-me en contra del que pensava que “no era el meu camí, les meves creences, la meva manera de fer”, sense cap necessitat d’anar-me’n lluny.
En la majoria d’ocasions, manifesto la meva admiració per la persona que em conta una d’aquestes històries.
Bona lectura i bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada