Estem fets de pols d’estrelles, amb elements que formen part de l’univers, que el constitueixen.
Estem fets de xarxes cel·lulars que col·laboren per tal de processar estímuls, que intenten donar sentit al món i treure’n el que necessitem per mantenir-nos vius. És un ordre meravellós, però fràgil, que pot destarotar-se a qualsevol moment.
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/10/estimat-pau-32-anyets.html
Estimat Pau,
La maternitat és una cosa estranya…
Comença amb el teu cos canviant i segueix quan intentes, a les palpentes, trobar la forma de calmar un nadó, d’educar un nin, de navegar amb un adolescent i de connectar amb un adult…
Tot això amb la certesa que no ho acabaràs de fer del tot bé.
T’equivoques. Rectifiques. Rectifiques la rectificació. Aprens…
Al final, et consoles amb allò de que has intentat no fer mal i, simplement, has aconseguit fer-ho prou bé.
Sempre he pensat que els fills no són nostres. Són ells mateixos. I van cap al món. Això vol dir que sempre estan de pas, evolucionant, i tu, pobrissona, vas fent el que pots amb el que saps…
L’altra dia una mare enumerava les seves funcions bàsiques: assegurar-se que el nin menjava bé, dormia prou, sabia els mínims d’educació (saludar, dir adéu, saber demanar per favor, donar les gràcies, demanar perdó, ser amable…) i trobava un espai a casa per expressar i reflexionar.
Aquesta mare s’havia proposat mirar d’entendre de veres el que li deia el seu fill, manentir la curiositat davant la seva visió del món i, sobretot, ser honesta sempre. No mentir.
S’havia proposat que el nin es fes responsable de les conseqüències de les seves accions.
S’havia proposat que fos conscient de tots els seus privilegis.
I, així i tot, sentia una gran inseguretat. “Ho estic fent bé?”, demanava.
“A vegades ens en sortim”, canten els Manel.
Fem el que podem i la personeta que tenim a casa, creix com una carabassera i escriu la seva pròpia història.
La teva història, estimat Pau, és teva.
Aquesta és la força de l’autonomia personal, que ens empeny a aprendre, a experimentar, a trobar la forma de créixer.
I això és el que has fet. Experimentar. Trobar un camí. Aprendre a conduir el millor possible la teva màquina.
Molts d’anys, estimat Pau!!!
Moltes gràcies per deixar-me ser-hi.
Moltes gràcies.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada