“Per això, quan vas néixer, a part de que realment eres preciós, vaig saber que eres tal i com havies de ser i que series exactament el que hauries d’arribar a ser.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2022/10/molts-danys-pau-o-el-que-volia-era-un.html
Estimat Pau,
Quan vas néixer eres perfecte. Un ésser perfecte.
Com una sèrie de cèl·lules poden generar un cos tan complex?
Com una sèrie d’elements químics poden alinear-se i contruir matèria viva?
La vida és un privilegi, gairebé un miracle…
Estem fets de pols d’estrelles, amb elements que formen part de l’univers, que el constitueixen.
Estem fets de xarxes cel·lulars que col·laboren per tal de processar estímuls, que intenten donar sentit al món i treure’n el que necessitem per mantenir-nos vius. És un ordre meravellós, però fràgil, que pot destarotar-se a qualsevol moment.
Som aquí, vius, presents, en camí de trobar-nos a nosaltres mateixos.
Estimat Pau,
Quan anaves tornat grandet, eres perfecte. Tu no ho sabies. Pensaves que havies de ser d’una altra manera. Com aquell amic que corria més aviat, com aquella nina que pintava tan bé, com aquell company que xutava tan fort…
Però no, mai ha estat realment així. No havies de ser d’una altra manera. Sempre has estat una versió especial del fet de ser una persona.
Només ha existit un repte: ser el que pots arribar a ser.
I, això, no es poca cosa. Has de fer una de les coses més difícils que té una ment humana: no comparar-te, no parlar-te malament, veure el món com una cosa que sempre està en construcció, acceptar que per conèixer ens hem d’equivocar, arribar a una mentalitat de creixement…
Estimat Pau,
Ets una versió especial.
La teva versió.
I has de viure amb això. Com ho intentem fer els altres, els que hem arribat abans que tu.
Tots fem el mateix: intentar pillar de que va tot això i navegar-hi amb la màquina que ens ha tocat conduir.
Totes les màquines tenen el seu què, la seva part vistosa, la seva part complicada, la seva part opaca…
I ens hem de fer càrrec d’ella, de nosaltres mateixos.
I fer surf. Decidint quines ones agafar i deixant passar la majoria d’elles, mantenint la posició amb esforç, aprenent de cada caiguda.
Caure més, caure millor.
Aprendre més, aprendre millor.
Estimat Pau,
No veiem l’aire, però el respirem i no ens adonem fins que ens hi limiten l’accés.
Anem pel món amb una gran escafandra, com si fóssim astronautes d’incògnit, respirant totes les històries que hem anat confegint, un poc d’aquí, un poc d’allà.
Aquestes històries esdevenen el guió de la nostra vida.
Veiem el que mirem. Sentim el que realment escoltem. Acceptem el que creiem possible. Aspirem al que pensem que ens mereixem…
Viure respirant un aire relativament pur, sense espuris, és la feina de tota una vida.
Cal viure amb la incertesa de les creences provisionals.
Cal viure amb la idea de sumar i de no fer mal als altres que naveguen al nostre costat.
Estimat Pau,
No pots imaginar-te com em sento de privilegiada.
Ha sigut un privilegi veure com anaves desplegant les teves potencialitats.
Ha sigut un privilegi viure una relació, contruir-la, sentir el lligam.
És un privilegi que em deixis formar part de la teva vida.
Perquè ets perfecte.
Tal i com ets.
Amb tota la teva humanitat.
La teva versió del fet de ser humà.
Molts d’anys, Pau!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada