“A tots ens reparteixen cartes. A alguns ens toques cartes millors que a altres. I si bé és fàcil obsessionar-se amb les cartes que tenim i sentir que ens ha tocat una mà pèssima, el joc real consisteix en les eleccions que anem fent amb aquestes cartes, als riscos que decidim assumir i les conseqüències amb les que decidim viure. La gent que de manera consistent pren les millors decisions en les situacions que es van presentant són les que, en general, surten endavant en el pòquer i en la vida. I no són necessàriament les persones amb les millors cartes”
Mark Manson,
“El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda”
“[Una bona vida] és una vida complicada. (…) La bona vida és alegre… i difícil. Plena d’amor, però també de dolor. (…) És un procés. Inclou confusió, calma, lleugeresa, càrregues, esforços, assoliments, contratemps, salts endavant i caigudes terribles. I, no cal dir-ho, la bona vida sempre acaba en la mort.”
Robert Waldinger
Marc Shulz
“Una bona vida”
“tots estem fets de força i de patiment -ningú és immune al dolor o al sofriment. La compassió no és una pràctica que “et faci ser millor que” o “et pugui arreglar” -és una pràctica basada en la bellesa i el dolor de la humanitat compartida”.
Brené Brown
“Atlas of the Heart”
“La bellesa i el dolor de la humanitat compartida”.
Això és el que experimento cada dia a la feina.
Al final, en la majoria de les situacions, en les que algú s’avergonyeix dels seus errors o de les seves suposades “mancances”, acabo per parlar d’aquesta humanitat compartida, de la seva bellesa i del seu dolor.
“Qui no té bony té bua”, diem en bon mallorquí.
Això és el que dic cada dia a la feina.
Tots som especímens humans que intenten fer el millor que poden amb el que tenen.
I, a vegades, ens en sortim.
I, si no, aprenem.
“No necessites un carnet de persona”.
No existeix tal cosa.
Les persones som això, persones, pel simple fet d’haver vingut al món.
Podem proposar-nos ser “una bona persona”, però partim del fet que, inclús quan no ens acaba de sortir massa bé, seguim sent persones.
“No necessites guanyar-te un carnet de persona”.
Això és el que deia l’altra dia a la feina a una jove.
Preocupada per no ser “prou”, per no fer-ho “prou bé”, per haver d’assumir certs errors que podien “decebre profundament” als seus pares.
“La vida és un procés”
“És un procés. Inclou confusió, calma, lleugeresa, càrregues, esforços, assoliments, contratemps, salts endavant i caigudes terribles”.
Acceptar això no és fàcil.
A vegades no saps “si ho fas bé”.
En moltes ocasions, sembla que sí que vas bé, però en un moment, tot es destarota i has d’aprendre una altra vegada una destresa nova.
Has de donar una nova mirada a tot plegat.
“La vida és una gimcana amb proves de les què aprenem les regles a força de jugar-hi i, la majoria de vegades, equivocar-nos”.
Quan sembla que ja ho tens pillat, te n’adones de que no, de que has de rectificar.
O que comença una nova prova que no esperaves.
I, més endavant, quan tens prou perspectiva, comences a acceptar el que deia el meu sogre:
“Un no sap mai la sort on és”
Com explica Mark Manson a la cita de l’encapçalament, no té cap sentit “obsessionar-te amb les cartes que tenim”. El joc real és el que aconsegueixes aprendre a força de jugar, d’actuar, d’aprendre…
Necessitem curiositat, compassió, capacitat d’escolta, humilitat…
Per seguir jugant.
Per seguir aprenent.
Per seguir fruint de ser persones.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada