“Tothom suposa que el destí que ens marquem determinarà la nostra felicitat. De fet, estam convençuts que passem la nostra vida centrats en conduir cap a la millor destinació possible, de la manera més ràpida possible.
Però els estudis indiquen que cap a on conduïm no és el que té importància pel nostre benestar.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/06/la-vida-va-daprendre-conduir-la-teva.html
No necessites ser res, ni demostrar res.
La vida esdevé màgica, afirma Oliver Burkeman, quan acceptes la seva impredictibilitat.
La vida esdevé menys solitària quan deixes d’amagar les teves imperfeccions, els teus errors i pots sentir-te alliberada quan entens que totes les teves dificultats a la vida no es podran resoldre mai completament.
A “Meditations for mortals”, Oliver Burkeman ens proposa viure seguint les tesis del que anomena “Imperfeccionisme”: Les nostres limitacions no són un obstacle per tenir una existència significativa. Acceptant-les del tot podem construir una vida “més sana, més lliure, més realitzada, més connectada socialment i plena d’encant”.
Som mortals.
Si tenim sort, disposem d’unes 4.000 setmanes (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2022/02/4000-setmanes-o-que-vols-fer-amb-el-teu.html).
Al darrera de les ansietats del nostre temps (massa a fer en poc temps, el fracàs en les relacions íntimes, la síndrome de l’impostor, la crisi de les parelles estables, la por de ser mals pares…) hi ha, ens diu Burkeman, “la idea de que existeix alguna manera d’estar en el món, alguna forma de “dominar la situació”, de ser humà en el segle XXI, que encara has de descobrir. I no podràs descansar fins que la trobis”.
No hi ha una forma de “dominar la situació”.
La trampa d’intentar “controlar la situació”, de “ser més eficients”, agreuja l’ansietat. A més, pot explicar la pèrdua del sentit de plenitud pel fet de viure una vida en la que s’han de fer una sèrie de coses per tal d’aconseguir viure-la “com toca”.
“La força rectora de la vida moderna és la fatalment malentesa idea de que la realitat pot i ha de ser més controlable -i que la pau mental i la prosperitat són el resultat de tenir el control. D’aquesta manera, experimentem el món com una sèrie de coses que hauríem de dominar, aprendre o conquerir”.
Tammateix, tenir més control no suposa aconseguir una vida més plena i equilibrada. “Els grans resultats sovint impliquen estar oberts a la serendípia, aprofitar oportunitats inesperades o pivotar sobre motivacions espontànies”.
I estar oberts a com respon el món al que anem fent, actuant d’acord amb els nostres valors.
Burkeman ens adverteix que hem d’anar en compte a no convertir la vida en l’avorrida tasca solitària i sovint frustrant d’aconseguir el control. Al final, podem trobar-nos amb una vida entesa com a “una cosa que s’ha de soportar per tal de fruir de temps millors que semblen no arribar mai”.
Mai arribarem a controlar-ho tot.
No perquè siguem perdedors. Sinó perquè “ser un humà finit significa, simplement, no aconseguir mai un sistema que ens faci sentir segurs o tenir el control que molts de nosaltres pensem necessitar per tenir salut mental”.
No tenim prou temps per fer tot el que es pot fer. Sempre serem vulnerables (i resilients) als desastres, a les pèrdues, a les emocions negatives.
Mai tindrem el control sobre el temps que ens queda per viure.
La sortida a tot això, a part de seguir el seu pla d’exercicis del seu llibre per acabar d’acceptar la proposta de la imperfecció, és l’acceptació.
Hem d’acceptar les nostres limitacions, que “la vida passarà entre eleccions i sacrificis, que el penediment sempre és una possibilitat; com també ho és decebre als altres i que mai arribaràs, facis el que facis, a complir els estàndards que portes al cap”.
Burkeman ens ofereix una versió pròpia de la filosofia que hi ha al darrera de la Teràpia d’Acceptació i Compromís (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html), una modificació del lema “la perfecció és l’enemiga de l’acció”. Hi afegeix “significativa” i “viscuda amb plenitud”.
“La perfecció és l’enemiga de l’acció significativa i viscuda amb plenitud”.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada