Panxa-cor-cervell-altres persones...

“un ésser vivent està en estat de flux continu, però necessita una certa estabilitat i també establir una relació harmoniosa amb el seu medi”

https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html 

“els obstacles que impedien fruir de la vida eren la carència en el control emocional i la tendència a prestar poca atenció al present. Si poguéssim aprendre a gestionar les emocions i a prestar atenció, la majoria de problemes es resoldrien sols.”

https://benestaremocional.blogspot.com/2015/01/les-respostes-de-montaigne-com-viure-be.html 

Les emocions són el centre i el punt de partida dels models integradors que provenen del món de la Neuropsicologia actual. 

Estem en un moment històric, en el que moltes dades conflueixen per fer-nos veure com viure millor i, en el fons, totes parlen de la importància d’integrar la informació que ens van donant les nostres emocions.

Som un mamífer ultrasocial, cablejat per sobreviure i customitzat gràcies a l’evolució. La nostra espècie ha anat navegant, des de fa més de cent mil anys, partint des d’Àfrica, en un viatge que ens ha duit fins aquí, fins on som ara…

Les nostres debilitats d’animal pelat i esquifit, les hem anat compensant amb les fortaleses derivades de la nostra sociabilitat, del fet de compartir el nostre destí amb persones com nosaltres. Els humans no podem viure en total solitud.

De fet, els humans morim de solitud (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html). Literalment.

Sentir-te sol és pitjor que el tabaquisme o que l’obesitat per a la nostra salut.

Tanmateix, quan pensem en les emocions, en la seva integració, en el camí cap al nostre benestar, ho fem de manera individualitzada.

Quan intentem entendre les emocions, ho fem en clau personal. Perdem de vista que és un canal de comunicació. El que ens ajuda a integrar la informació interna (dels nostres sistemes fisiològics, del nostre cos) amb la informació externa (del nostre ambient, de les persones que ens envolten, del context que creem amb tot plegat).

L’anàlisi que podem fer per entendre’ns a nosaltres mateixos, comença pel nostre cos, per tots els sistemes interns que fan la meravellosa tasca de mantenir la nostra vida, en sentit literal.

Respirem. Eliminem toxines. Absorbim nutrients i les fem arribar a cada racó del nostre cos. Ens reconstruim mil i una vegades, reposant cada una de les cèl·lules que van perdent força per fer la seva feina…

El nostre cos és una màquina biològica que necessita que en tinguem cura per tal de mantenir-se bé. I, com explica Lisa Feldman-Barrett, tots els seus elements s’enginyen per tal de donar informació al nostre cervell sobre el seu nivell de funcionament, sobre l’energia que tenim disponible i sobre l’estrès que anem acumulant. Aquesta lectura se’ns presenta en forma del que s’anomena un estat d’ànim, l’humor que sentim de fons.

En determinades ocasions -quan dormim malament, quan mengem malament, quan estem defensant-nos d’una infecció, per exemple- ens sentim apagats, estressats, molestos… Estem en un estat d’energia baixa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html).

Les nostres emocions beuen del nostres sistemes corporals, de la informació que ens envien i de com llegim les situacions que hem d’anar afrontant. Les nostres emocions ens ajuden a prendre decisions, ens preparen per a l’acció. I donen informació a la gent que ens envolta sobre si estem oberts o tancats a col·laborar, a compartir. O de si tenim la sensació d’haver-nos de defensar dels altres, de les seves demandes.

Les emocions es van fent més conscients i complexes a mesura que escoltem el que ens conten sobre nosaltres mateixos, el nostre cos i el context que estem vivint a cada moment. I, aquí, la nostra part racional, la nostra ment, va generant un vals que lliga emocions i raó, fins a integrar la màxima informació possible per arribar a donar la millor resposta possible.

A vegades, però, hi ha curtcircuits en aquest procés.

El cos no pot calmar-se, no acaba de trobar l’equilibri. 

Les persones que havien d’ajudar a cuidar-lo, quan era una criatura i havien d’ensenyar a fer-ho, no han estat disponibles d’alguna manera. I no en sap.

L’humor pot tornar-se agre en un moment. L’estrès es dispara. Qualsevol contrarietat enceta emocions de ràbia i de frustració. I el cervell racional construeix un relat de culpa, de ressentiment. I la boca parla i insulta o retreu o maleeix.

I les altres persones implicades en aquesta situació miren d’allunyar-se’n, de no patir l’atac de la persona enfadada. I es retiren. 

Una vegada i una altra.

I es queda sola.

Quedar-se només amb la part individual de l’emoció, sense tenir en compte el context i les eines que aquest demana per fer el millor possible, és un error. Quedar-se amb la història que ens ha duit a no saber regular les nostres emocions, també és un error. No es tracta de buscar culpables, de mirar enrere. Es tracta de cercar noves eines per trobar nous camins, noves respostes.

Llegir el cos, escoltar les emocions, trobar un espai per respondre i no només reaccionar. Aquest és l’objectiu.

Acceptar que anem al darrera de la integració de la nostra panxa, del nostre cor i de la nostra ment.

Anem al darrera d’arribar a ser una persona, amb herència mamífera, amb emocions que ens comuniquen com ens afecta el que està passant i amb la capacitat de fer-se un mapa de la situació i de les seves sortides. Amb la capacitat d’aprendre, sempre.

Bona reflexió!