Les respostes de Montaigne a com viure bé

"hem d’acceptar les coses tal com són; només així podrem respondre de forma adequada i no ser esclaus de les nostres pròpies reaccions"

Sarah Bakewell, en el seu magnífic “Cómo vivir o una vida con Montaigne” ens introdueix al pensament i a la vida d’un pensador francès del segle XVI, Montaigne, a les situacions que el van marcar, a les respostes a la pregunta de “com hem de viure”.

Michel de Montaigne ens recorda que no podem escapar de la nostra perspectiva: “només podem caminar amb les nostres cames i asseure’ns amb el nostre cul”. I, amb el repàs a vint respostes que troba en els seus assajos a la pregunta de com viure, Bakewell ens presenta un Montaigne que reflexiona, que té en compte les visions contraposades d’una mateixa cosa, que és capaç d’observar els altres amb perplexitat i pensar que els altres també l’observen de la mateixa manera. 

Montaigne ens recorda que necessitem un espai personal per arribar a viure bé, prestant atenció al que passa i gestionant fins allà on ens sigui possible. Ens proposa viure amb atenció plena, amb una actitud oberta, plena de curiositat, dubtant del que hem après i sense pressa per arribar a conclusions. Ser conscients de la pròpia fal·libilitat és l’únic camí possible cap a la bona gestió de la nostra vida.

Bakewell ens mostra els trucs que Montaigne aplicava, seguint als estoics i als epicuris, per tal d’aconseguir el “control” del les emocions (avui parlaríem de regulació emocional) i viure amb atenció plena. I, per això, hem d’acceptar les coses tal com són; només així podrem respondre de forma adequada i no ser esclaus de les nostres pròpies reaccions. Però aquesta missió la nostra pròpia naturalesa la dificulta; no només categoritzem, reaccionem i prenem partit de forma automàtica, sinó que no ho veiem, no ens n’adonem. 

Bakewell ens mostra 20 respostes a la pregunta “Com viure (bé)?”:

1.- No te preocupis per la mort. Morim de la mateixa manera que ens quedem adormits: ens deixem endur, ens diu Montaigne. “Si no saps com morir, no et preocupis: la naturalesa et dirà què fer en el moment, de manera plena i suficient. Ella farà aquesta feina a la perfecció, així que no et preocupis per això”. Així, la vida és més difícil que la mort, ja que exigeix atenció i gestió.

2.- Estigues atent. Si aprendre a morir és aprendre a deixar-se anar, aprendre a viure és aprendre a aferrar-se al moment present. El truc és, segons Montaigne, mantenir una espècie de sorpresa ingènua a cada instant de la teva experiència. Viure cada moment amb tota la presència possible: “ballar quan es balla, dormir quan es dorm”.

3.- Sigues conscient dels teus condicionants. “Si els altres s’examinessin amb atenció, com faig jo mateix, trobarien, com jo, que estan plens d’inanitat i de tonteria. No puc alliberar-me’n sense alliberar-me de mi mateix. Tots estem impregnats d’aquestes coses, tant uns com els altres, però als que se n’adonen els va un poc millor la vida...encara que no ho sé”.

Per a viure bé, hem d’intentar oblidar gran part del que hem après i intentar no arribar ràpidament a conclusions; només així podrem superar els prejudicis i els fanatismes. Hem d’aprendre a dubtar i a tenir en compte la pròpia imperfecció.

4.- Sobreviu a l’amor i a la pèrdua. Montaigne era un seguidor de Sèneca, en el sentit de que afirmava que si trobem algú admirable, encara que aquest desaparegui, hem de tenir en compte el seu exemple, visualitzar-lo com un auditori sempre present. Si hem de viure per a nosaltres mateixos, també ho hem de fer pels altres, sobretot per l’amic elegit.

5.- Usa petits trucs per arribar a dominar l’art de viure. Per a Montaigne, aprendre a viure “adequadament” és la gran “obra mestra i la més gloriosa” de la vida humana. Per això, es mostrava fascinat per les escoles pragmàtiques de filosofia, aquelles que exploren qüestions sobre com anar solucionant els dilemes que ens posa la vida. Entre elles en destaquen tres: l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme, totes compromeses en aconseguir viure bé en tots els sentits, és a dir, prosperar, fruir de la vida i ser bona persona.

Per això, s’havia de cercar l’equilibri i, per tant, controlar les emocions. Montaigne era un seguidor de les dues primeres; ambdues pensaven que els obstacles que impedien fruir de la vida eren la carència en el control emocional i la tendència a prestar poca atenció al present. Si poguéssim aprendre a controlar les emocions i a prestar atenció, la majoria de problemes es resoldrien sols. Però això és molt difícil de fer.

Els pensadors estoics i epicuris passaven molt temps dissenyant tècniques i experiments. Els estoics s’inclinaven per assajar mentalment i posar-se en aquelles situacions que més temor generaven, per exemple, la de la pròpia mort. Els epicuris es mostraven més propensos a distreure la ment de les coses terribles i concentrar-se en allò més agradable. En aquest sentit, encara que utilitza estratègies estoiques, Montaigne es mostrava més inclinat cap als sistemes epicuris. Així, per a manejar la por, segons l’autor, el millor és confiar en la natura, ja que aquesta, amb els seus ritmes canviants, ens recorda la importància de la distracció.

Continuarà...