4.000 setmanes o què vols fer amb el teu temps...

“No arribarà mai el dia en què ho tinguis tot controlat, en què el doll de correus electrònics es mantindrà dins d’un ordre, en què la teva llista de coses per fer deixarà de créixer, en què hauràs complit amb totes les teves obligacions a la feina i a casa, en què ningú estarà molest amb tu per haver deixat passar una data de lliurament o per haver comès un error, i en què la persona optimitzada en què t’hauràs convertit podrà, a la fi, abordar les coses que de veres donen sentit a la vida. Comencem per admetre la derrota: cap d’aquestes coses passarà” Oliver Burkeman “Cuatro mil semanas. Gestión de tiempo para mortales”

 

 

 

 

 

 

4.000 setmanes. Aquestes són les setmanes de vida que en principi tens disponibles, això si vius fins als vuitanta anys. La veritat és que fa com a vertigen pensar en aquest número. Sembla tan petit... Si penses en persones concretes, per exemple, la meva mare n’ha viscudes unes 4.500. El meu germà Kiko, en canvi, es va aturar sobre les 2.350. En Pere va arribar a acumular-ne gairebé unes 2.700. I jo, ara mateix, estic anant cap a les 3.000 i busques del meu pròxim aniversari.

Així, amb aquest plantejament, comença el llibre d'Oliver Burkeman, titulat, evidentment, “Cuatro mil semanas. Gestión de tiempo para mortales”. Tota una declaració d’intencions. Senyores, senyors, recordeu que som mortals i que entre el moment que som conscients de ser en aquest món i el moment de deixar-lo, tenim un temps limitat. De fet, seguint la seva formulació, som l’encarnació del temps que vivim.

Bestial. Així de clar. No tenim temps per perdre pensant que tindrem temps per tot el que la roda en què vivim ens demana de fer. No arribarà el moment en què “ja haurem fet el que havíem de fer i podrem fer el que vulguem fer”. En les seves paraules,

 

“No arribarà mai el dia en què ho tinguis tot controlat, en què el doll de correus electrònics es mantindrà dins d’un ordre, en què la teva llista de coses per fer deixarà de créixer, en què hauràs complit amb totes les teves obligacions a la feina i a casa, en què ningú estarà molest amb tu per haver deixat passar una data de lliurament o per haver comès un error, i en què la persona optimitzada en què t’hauràs convertit podrà, a la fi, abordar les coses que de veres donen sentit a la vida. Comencem per admetre la derrota: cap d’aquestes coses passarà”

 

Però està bé, ens diu Burkeman. O ho estarà quan ho acceptem. La gestió del temps no ens ajudarà amb això. Optimitzar la nostra eficiència tampoc. Hem de tenir clar que el que demana això és l’actitud estoica d’acceptar el pitjor, que ens queda poc temps, i de centrar la nostra atenció en fer el que realment depèn de nosaltres.

A més, haurem de recordar que la pressa que ens imposa el sistema en què vivim, no ens ho posarà fàcil. Si no anem en compte, en lloc de fer el que considerem que pot donar sentit a la nostra vida, acabarem per dedicar el nostre temps a viure segons els estàndards materialistes. En ser millors, en tenir més, en que ens admirin més. I vindrà el moment en què les setmanes s’acabin i no haurem dedicat la nostra atenció i el nostre temps al que consideràvem el més important.

Què és el més important per a tu? En aquest cas la gent normalment contesta que l’important són les relacions personals, les connexions, el sentir que fas alguna cosa significativa pels altres, l’entrar en flux després d’aconseguir estar completament present (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/com-el-materialisme-ens-fa-infelicos.html). I, pregunta, això és el que fas? Això és el que fem? On deixem aquestes 4.000 setmanes?

Burkeman ens proposa un sistema per tal de pal·liar la nostra dispersió i per no perdre’ns fent el que la roda materialista ens empeny a fer. Vegem els 10 punts amb  què acaba el seu llibre:

 

1.- Accepta la teva capacitat limitada i no et capfiquis amb la productivitat.

Les decisions difícils són inevitables, explica Burkeman. Deixa clar que la llista de coses que pots fer és finita i diu que has de limitar el número de projectes o tasques que tens en marxa.  

Tingues dues llistes de coses a fer, una oberta i l’altra tancada. En la tancada hi ha el que és important, no hi pot haver més de deu ítems, i no hi pots afegir res si no n’acabes un d’ells. L’oberta servirà per anar apuntant tot el que teòricament vols fer i alimentar la llista tancada quan vagis completant tasques.

A més, has de limitar l’horari de feina. Si no, el que pot passar-te és que les tasques augmenten amb el temps que hi dediques. Posar-se un límit suposa ser més conscients del temps disponible i prioritzar millor.

 

2.- Aborda les coses d’una en una.

Quan tinguis un objectiu important, només t’has de centrar en ell abans de passar a un altre. L’ideal és que en tinguis un laboral i un altre personal. Aquesta estratègia facilitarà que et centris en el que realment consideres important.

3.- Decideix anticipadament en quines coses pots fracassar.

No arribes a tot. Hi haurà coses que no te sortiran massa bé. D’aquesta manera, la forma d’evitar pèrdues de temps i angoixes és decidir quins són els fracassos estratègics de la teva vida. Jo estic fracassant en ser una gran cuinera, en dedicar-me a la decoració, en els complements del vestir (joies, maquillatge, pentinats...), en l’escriptura creativa...

Hi ha coses en les que no és possible fracassar: guanyar-te la vida, cuidar de la teva salut, alimentar les teves relacions personals... Però, així i tot, pots fracassar de forma cíclica, fent el mínim durant un temps i tornar-hi amb tota l’empenta després.

 

4.- Centra’t en el que vas fent, no només en el que et queda per fer.

Les llistes de coses pendents, amb el seu volum, poden resultar descoratjadores. Ves apuntant el que vas fent, elaborant una llista diària de coses fetes. Això funcionarà com un motivador, el més important i eficient, el de les petites passes.

 

5.- Presta atenció al que prestes atenció, sobretot pel que fa a l’empatia.

 

Recorda que les xarxes socials són una màquina gegant dissenyada per tal d’absorbir el teu temps i la teva atenció. Es tracta de poder decidir com invertir-los i d’enfocar la teva empatia de forma estratègica.

 

6.- Ves en compte amb la tecnologia, mira d’usar la que sigui més avorrida i que només serveixi per una cosa.

Si no vols trobar-te usant el teu temps en coses que, en el fons, no t’interessen, elimina les aplicacions de les xarxes socials del teu mòbil. Mira de provar coses com passar la pantalla a l’escala de grisos. Usa dispositius que només serveixin per una cosa, com els lectors electrònics o els aparells per escriure o llegir articles.

 

7.- Aprèn a estar present.

En lloc d’intentar omplir la teva vida d’experiències noves, mira de prestar atenció a cada moment, mirant de submergir-te en la teva vida quotidiana. La meditació pot ajudar a aconseguir-ho. Altres idees: la fotografia, l’observació d’aus, el dibuix, escriure un diari...

 

8.- Mira de convertir-te en un “investigador” en les teves relacions.

Es tracta d’aprendre a mostrar una actitud de curiositat quan ens trobem davant situacions relacionals complicades. Hem de sobreposar-nos a la necessitat d’aconseguir el que volem o demostrar que tenim raó per “entendre qui és aquest ésser humà amb el que estem”. Molt millor que la preocupació, que ens tanca en la idea de que les coses han de ser d’una manera determinada, la curiositat ens ajuda en el camí d’aprendre a conviure amb altres persones.

 

9.- Cultiva la generositat espontània.

Sempre que et passi pel cap ajudar a algú, fer sentir bé a algú, fes-ho. Sigues amable. Sigues generós. Donar als altres ens fa sempre més feliços que comprar-nos coses per a nosaltres mateixos.

 

10.- Exercita la teva capacitat de no fer res.

Com explica Burkeman, “si no ets capaç de suportar la incomoditat de la inacció és molt més probable que prenguis males decisions sobre el teu temps, encara que només sigui per sentir que estàs fent alguna cosa”. No fer res suposa saber-se residir a l’impuls de manipular l’experiència o a les persones i coses que t’envolten.

Només quan sabem estar sense fer res, estar quiets, podem accedir realment a la nostra autonomia, podem decidir el que volem realment i no viure pendents d’intentar evitar el malestar de la realitat, de les nostres limitacions, de la consciència de que el temps se’ns en va.

 

Bona reflexió!