Cinc preguntes bàsiques

“la veritat més profunda està en el misteriós suggeriment de Heidegger de que el temps no és una cosa que aconseguim o que tinguem, sinó que en realitat nosaltres som temps”

“Com que no pots dictaminar ni predir gairebé res del que passa amb la limitada porció de temps que és teu, mai tindràs la sensació de controlar els esdeveniments, de ser immune al sofriment, d’estar preparat pel que sigui que vagi a passar”

“I què aconsegueixes a canvi d’acceptar tot això? Aconsegueixes estar present. Aconsegueixes aferrar-te de veres a la vida. Aconsegueixes dedicar el teu limitat temps a unes poques coses que t’importen en si mateixes, ara mateix, en aquest moment. (..) Perquè ara és tot el que tindràs”

Oliver Burkeman “Cuatro mil semanas. Gestión de tiempo para mortales”

 

“Caminante no hay camino,

Se hace camino al andar”

Antonio Machado

 

 

 

 

 

 

El que Oliver Burkeman anomena “la malaltia humana” és l’angoixa de ser conscients de la nostra finitud i la lluita per trobar-hi remei. Però aquesta malaltia només ens resulta insuportable quan creiem que la podem curar. Acceptar la finitud i l’aflicció ens allibera: a la fi ens podem dedicar a viure.

En un moment en què volem pensar que guanyarem la partida a les malalties i a l’envelliment, la clau del benestar no està en si ho aconseguim o no. El secret de la calma i d’una vida plena és arribar a dedicar-nos als projectes que considerem més importants i que s’alineen amb els nostres valors corals (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/05/exit-i-benestar-emocional.html i https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html ).

Quines preguntes sobre la nostra vida ens podrien ajudar a aconseguir això? Burkeman ens proposa formular-ne cinc i plantejar-nos la resposta amb tota la sinceritat possible (podeu fer una comparació amb les cinc preguntes estoiques que veiem a https://benestaremocional.blogspot.com/2021/10/si-vols-viure-be-fes-te-aquestes-cinc.html):

 

1.- En quina situació de la teva vida o de la teva feina estàs cercant en aquest moment la comoditat, quan necessitaries acceptar una certa incomoditat?

Canviar és un risc. Canviar pot donar peu al fracàs. Arriscar-se pot suposar sentir-se vulnerable i tenir por a la incomoditat de veure’ns exposats, de fer visibles les nostres inseguretats. Per tal d’evitar tot això, d’evitar l’ansietat que suposa el canvi, tenim tendència a dedicar el nostre temps a tot el contrari del compromís amb els nostres valors: procrastinem, mirem d’estar distrets, donem voltes i voltes a les coses en un intent de controlar-les, no ens comprometem, emplenem el nostre temps amb tasques i activitats i assumim massa projectes.

Intenta canviar aquesta tendència; i, per això, pregunta’t: “Fer això sumarà o restarà a la meva vida?”. En el fons sabem quines són les activitats o les relacions que ens ofereixen els reptes que ens permetran créixer com a persones. Intenta triar la incomoditat que et permet créixer en lloc de la comoditat que t’empetiteix.

 

2.- Estàs seguint i t’estàs comparant amb estàndards de productivitat o de rendiment que són impossibles de complir?

Ves en compte amb els teus criteris, ja que poden fer-te entrar en una roda frenètica de llistes d’objectius interminables i inabastables. Accepta que mai basta el temps per dedicar a fer bé la feina o a cuidar les relacions o a tenir cura de la família. No creguis que esforçant-te més ho aconseguiràs. Mai arribem del tot. La perfecció no existeix.

Sigues realista. Mai tindràs temps per tot el que creies que havies de fer. Sigues bona persona amb tu mateixa: deixa d’intentar el que no és possible. Deixa de creure en el cos perfecte, en l’alimentació totalment equilibrada, en la salut immillorable, en les relacions sense conflictes, en les persones sense defectes... Dimiteix de tot això. Renuncia als estàndards impossibles.

Tria unes quantes tasques importants i mira de viure-les plenament.

 

3.- En quin sentit encara no has acceptat que ets qui ets i no la persona que creus que hauries de ser?

Una manera de posposar l’acceptació de la finitud és pensar que la vida no és el que fas ara, sinó que és un camí cap al que arribaràs a ser o al que creus que hauries d’arribar a ser per tal que la societat t’accepti. Aquesta sensació es pot formular, en paraules de Burkeman, com: “Quan t’hagis guanyat el dret a existir, et dius a tu mateixa, deixaràs de sentir que la vida és incerta i que no tens cap control sobre ella”.

Tanmateix, no som els protagonistes de la pel·lícula de cap altra persona que no siguem nosaltres mateixos. Al final descobrirem que als altres no les importa gaire el que fem amb la nostra vida. De fet, ja tenen prou amb lo seu. I, sigui quin sigui el canvi que fem, a la llarga ens accepten i segueixen amb la seva vida. L’intent d’aconseguir seguretat tractant de justificar la nostra existència és innecessari. No tindràs calma interior perquè els altres t’acceptin. La tindràs quan renunciïs a que te la donin.

Si deixes de voler ser el que creus que hauries de ser, et trobaràs amb l’opció de ser qui ets, amb les teves fortaleses i les teves debilitats, amb els teus talents, els teus entusiasmes, amb els recursos de què disposes ara i que et permetran avençar. Demana’t com t’agradaria fruir del teu temps. Tal vegada sigui el camí per viure de la millor manera possible ara i aquí.

 

4.- En quins àmbits de la teva vida t’estàs frenant fins que tinguis la sensació de que saps el que fas?

Una de les meves grans frustracions als meus 18 anys va ser descobrir que els adults no sabien massa bé el que feien i que, de fet, improvisaven tal i com ho fèiem la resta de mortals. Com podria convertir-me en el que jo pensava que era una dona, en el sentit existencial de la paraula? On eren les eines, les habilitats, les experiències que havia d’acumular per tal que això passés?

Com diu Burkeman, un dia descobreixes que tothom està improvisant a totes hores. I, sí, fa por saber que estàs en una situació de provisionalitat i que tal vegada mai sàpigues de veres el que estàs fent, en la feina, en la parella, amb els teus fills o en qualsevol àrea de la teva vida. Però pot ser alliberador perquè elimina els teus complexes de tenir la sensació de que necessites saber de què va la cosa i tenir-la relativament controlada abans d’actuar.

No, no ets un pringat; o bé, sí, però com tot el personal.

En definitiva, ves fent.

 

5.- En quin sentit seria diferent el teu dia a dia si no et preocupessis tant pel fet de fracassar?

Hi ha un fenomen que s’anomena la “catàstrofe causal”, la idea de que el valor del teu temps depèn dels resultats que n’obtinguis. La veritat, però, és que moltes coses no poden valorar-se en el temps que dura la nostra vida. Inclús quan ens posem com a objectiu tenir èxit en una cosa concreta com, per exemple, tenir uns estudis: com sabem que això serà la font del nostre benestar personal? O, un altre exemple, fins a quin punt convé tenir èxit en una relació tòxica? O, com tots hem vist alguna vegada, és un èxit acumular un patrimoni que, al final, actua com un llast per als nostres fils?

Moltes coses no les sabrem mai. Hem de triar els nostres projectes pensant que han de tenir sentit avui perquè segurament no podrem veure mai el resultat final.

 

Bona reflexió!