Mala teràpia. Com detectar-la.

“Els problemes són inevitables. Una bona vida és una vida amb bons problemes”

“l’única manera de millorar realment la teva vida no és sentir-te bé, sinó aprendre a saber dur bé el fet de sentir-te malament”

“Quan acceptes el teu dolor pots controlar els impulsos del teu cervell emocional i canalitzar-los cap a una acció o comportament productius”

“Ser resilient no suposa sentir-se bé sempre –suposa que acceptes sentir-te malament a vegades” 

Mark Manson

La tirania dels sentiments.

Això és el que hi ha darrera de la mala teràpia, segons Abigail Shrier.

El problema de la narrativa del jo, alertava Nazareth Castellanos, és que ens centra en la història que hi ha al darrera del nostre malestar, en lloc de mirar de trobar una sortida nova als problemes que ens estan passant.

Davant un repte, podem adoptar dues mentalitats diferents:

- Orientació cap a l’acció (centrar l’atenció en la tasca i en els recursos que podem fer servir per afrontar-la).

- Orientació cap al nostre estat (centrar l’atenció en un mateix, sobre els nostres sentiments, les nostres pors, les nostres sensacions corporals).

Només la primera, centrar en el que podem fer, cap a fora, cap al context, és efectiva. 

Monitoritzar els nostres sentiments o pensaments per tal de donar resposta a un repte, la segona mentalitat, només fa que nodrir el nostre malestar i llevar espai mental a la nostra capacitat de resposta.

Per què tothom parla de les emocions com si parlar-ne fos la sortida als problemes dels nens i dels joves? 

Per què sembla una bona idea demanar als nens quan arriben a l’escola com es troben? 

Per què donar voltes a les emocions relacionades amb la tristesa o l’angoixa sembla una bona idea als educadors i a certs terapeutes infantils?

Per què, a pesar de que els estudis mostren que millor tractar als pares, es fa tanta teràpia intensiva amb nens petits?

I, per què després d’haver fet tot això, els nens i els joves de cada vegada estan pitjor? (Vegeu les estadístiques i els estudis dels nascuts la passada dècada a https://benestaremocional.blogspot.com/2024/10/igeneracio-els-nadius-digitals-i-la.html).

Al darrera del que Abigail Shrier anomena “mala teràpia” hi trobem deu elements:

1.- Ensenyar als nens a estar molt pendents de les pròpies emocions. (NO S’HA DE FER)

Donar voltes a les pròpies emocions, com a camí cap al benestar o a la solució als problemes, pot donar lloc a la ruminació (vegeu 

https://benestaremocional.blogspot.com/2021/04/aquesta-xerrameca-que-no-et-deixa.html i https://benestaremocional.blogspot.com/2025/03/meditacions-per-mortals-la-tercera.html).

 

Les emocions no són, la majoria de vegades, la guia que ens pot conduir a una bona resposta davant una determinada situació. Les emocions són informació sobre com hem viscut el que considerem una situació semblant i estan condicionades per coses com l’estat d’ànim de fons i el nostre estat corporal (de tensió i d’energia).

La guia que ens pot conduit a una bona resposta a una situació són les conseqüències previstes si fem una cosa o una altra. És a dir, una bona lectura del context, dels nostres recursos i de la previsió dels resultats si actuem d’una manera o d’una altra.

Michael Linden, professor de psiquiatria a l’Hospital Universitari Charité a Berlin alerta de que si ens demanem “com estàs?” moltes vegades, la resposta serà rarament “feliç”. La majoria del temps estem “bé”, tractant d’ignorar petits malestars com estar un poc cansats, estressats, irritats o adolorits. Si hi donem moltes voltes, acabarem sentint-nos malament de veres.

Si ens centrem a cercar estar “feliç”, acabarem sentint-nos desgraciats. Com ens alerten els experts, cercar la felicitat no funciona. El benestar és un efecte secundari d’intentar generar una vida virtuosa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2024/08/ser-bones-persones-en-el-joc-de-la-vida.html).

2.- Induir ruminació. (NO S’HA DE FER)

Ruminar és una manera de pensar caracteritzada per donar voltes als problemes del passat. És, segons els experts, un dels efectes negatius de segons quines teràpies.

“Un bon terapeuta hauria de fer el que fan els terapeutes cognitivo-conductuals: provar als pacients que la ruminació és un mode de pensament improductiu i entrenar-los perquè parin de ruminar”

Donar voltes als sentiments negatius (parlar només del malestar emocional present i passat) sense orientar a la persona cap a l’acció (Què és el que depèn de tu? Quina és la passa més petita que pots fer?) suposa induir la ruminació i fomentar el malestar emocional gratuït.

3.- Posar com a objectiu “ser feliç” i donar voltes al patiment emocional que ho impedeix. (NO S’HA DE FER)

El problema, assenyala Shrier, és que els pares, al final, ens hem convertit en els que volen que els fills “siguin feliços”. Desitjar ser feliç com a objectiu vital és un factor de risc per a la salut mental. 

Cercar només allò que te fa feliç, evitant el malestar que ens impedeix la felicitat, produeix l’efecte contrari: una consciència augmentada de tots els moments desagradables que ens fan sentir malament.

4.- Afirmar i acomodar-se a les preocupacions dels nens. (NO S’HA DE FER, com a norma)

L’evitació del malestar per part de pares i de certs professionals pot estabilitzar determinades pors i fer-les créixer.

Tanmateix, la millor manera de sortir d’una creença maladaptativa, la que hi ha al darrera d’una por que ens atura, és fer el que s’anomena “exposició”. Això suposa posar en contacte a la criatura amb allò que li fa por de manera progressiva.

Afirmar i acomodar-se a les preocupacions dels nens suposaria, per contra, deixar de fer coses “perquè té por, perquè no li agraden, perquè és molt sensible…” En aquest cas, la por esdevé la frontera de la vida.

“Tots necessitem practicar el fet de asseure’ns amb el malestar, [el psicòleg Camilo] Ortiz emfatitza- tant l’emocional com el físic. Si practiquem el que és necessari, ho tolerem millor. Si no, som pitjors a l’hora d’afrontar-lo.”

“Eliminant el caos normal del món d’una criatura és precisament el contrari del que faries si vols produir un adult capaç de fruir de l’agredolçor intrínseca de la vida, els petits plaers que no veuràs mai si la teva vida és un parc temàtic, encotonat i sense arrugues. (…) Estem fent que els nostres fills siguin més porugs i menys tolerants davant el món.”

5.- Controlar, controlar, controlar. (NO S’HA DE FER)

En les generacions anteriors, les perills a considerar a l’hora d’educar una criatura eren els físics. Ara és el malestar emocional és el que es vol evitar de totes totes.

Per evitar qualsevol problema que pugui “danyar” la seva “felicitat”, pares i educadors estem atents a qualsevol “problema” que pugui sorgir. S’han d’evitar els “traumes”. Tot està controlat i supervisat. No hi ha espai pel joc lliure, per moments fora supervisió adulta.

Peter Gray (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html) alerta de les dificultats en les habilitats socials i en el sentiment d’autoestima i autonomia que pot generar l’absència de joc lliure, de “joc real”. Aquest joc implica un cert risc, negociació i una certa privacitat respecte als adults.

6.- Diagnosticar “alegrament”. (NO S’HA DE FER, com a norma)

Al context escolar, tenir un diagnòstic, explicava l’altra dia un pare, suposa comptar amb més recursos. Shrier alerta, però, de que obtenir un diagnòstic no és una cosa neutra. 

Hem de pensar, explica Michael Liden, que “un diagnòstic suposa dir que una persona no només té un problema, sinó que està malalta. Un dels efectes secundaris que veiem és que la gent se n’adona de com de difícil és la seva situació. No ho pensaven així, abans. És desmoralitzador.”

Tanmateix, identificar un problema significatiu, com una dislèxia, afirma Shrier, és sovint el que s’ha de fer. Però compte amb els “problemes de comportament” i les etiquetes que hi venen associades.

7.- Medicar sempre que no es sap què s’ha de fer més. (NO S’HA DE FER, com a norma)

El problema de la medicació infantojuvenil és que estem parlant d’un cervell en creixement i d’una efectivitat menys provada que en el cas dels adults, alerta Steven Hollon.

A més, hi ha els efectes secundaris, en un moment en què la persona intenta trobar-se bé en la seva pell i en que les coses passen per primera vegada.

8.- Encoratjar a les criatures a compartir el seu “trauma”. (NO S’HA DE FER)

Com explica George A. Bonanno al seu llibre “The End of Trauma”, no sempre fa falta parlar dels problemes. De fet, en determinats casos, com després d’una tragèdia, parlar de la situació i donar voltes als propis sentiments ha resultat ser contraproduent.

La resiliència és la norma, no l’excepció. I, en molts casos, passa per una certa repressió dels propis sentiments per tal de seguir amb la pròpia vida.

9.- Encoratjar als joves adults a rompre el contacte amb la família “tòxica”. (NO S’HA DE FER, com a norma)

Un 30% d’americans de més de 18 anys han decidit tallar tot el contacte amb la família de referència. “Un de les idees més perilloses que circulen en el sistema cultural, d’acord amb l’autor [Joshua] Coleman, és que tota la infelicitat dels adults es pot rastrejar fins al trauma infantil. Els terapeutes han fet un mal ús infinit a partir d’aquesta afirmació sense fonament i sense possibilitat de falsejament.”

A més, això suposa una gran quantitat de criatures que creixeran sense la presència dels padrins i amb la idea de que els vincles són fràgils i precaris.

10.- Crear dependència del tractament (NO S’HA DE FER).

L’objectiu de qualsevol sistema de criança hauria de ser potenciar l’autonomia i la sensació de competència en les seves criatures. Una cultura que monitoritza i controla els menors de manera extrema i que no deixa que tinguin espai per equivocar-se i aprendre, passa a generar persones insegures i que es rendeixen abans d’intentar moltes coses.

L’objectiu de qualsevol teràpia hauria de ser generar més competència i, així, promoure l’autonomia. Per això, s’hauria d’orientar cap a l’acció, com es deia al principi de l’entrada.

Bona reflexió!