“la salut consisteix en tenir la flexibilitat mental, immunològica i metabòlica suficient per tal d’afrontar qualsevol estímul estressant que ens trobem a la vida”
Sari Arponen ¡Es la microbiota, idiota!”
“Seguir amb les rutines i estar pels altres.”
Aquesta era la fórmula per poder seguir després d’una desgràcia, segons el meu pare.
I, a pesar de la idea cultural dominant de que les desgrácies ens traumatitzen, en la majoria de casos, la resiliència que promovia el meu pare és el més comú.
En més de dues terceres parts, davant una desgràcia de qualsevol tipus, les persones seguim una trajectòria resilient, explica George A. Bonanno en el seu llibre “The End of Trauma”.
Bonanno ja sortia com a protagonista del punt número 8 de l’entrada sobre la mala teràpia (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/05/mala-terapia-com-detectar-la.html). No podem donar per suposat que tota persona, o criatura, que viu una situació amenaçant patirá un trauma. I no ho podem fer perquè, bàsicament, és fals.
La majoria de persones mostraran una trajectòria resilient: malestar inicial seguit d’una reincorporació a la seva vida.
La trajectòria resilient suposa que “la majoria de persones exposades a uns fets potencialment traumàtics són capaces de continuar amb la seva vida normal relativament aviat i sense patir cap dificultat a llarg termini”.
A pesar de tots els estudis sobre el tema, no s’ha identificat quins són els trets que fan que la resiliència sigui la norma. Hi ha correlacions marcades amb determinats trets de personalitat, encara que, quan s’estudien de manera prospectiva, el pes dels factors és molt petit.
El que sí sembla explicar la trajectòria resilient és el que Bonanno anomena “flexibilitat de resposta” (que té punts en comú amb el que es descrivia com a flexibilitat psicològica, per exemple; vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2022/05/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html).
“Les estratègies d’afrontament i de regulació emocional no són inherentment bones o dolentes. Cada estratègia té els seus costos i els seus beneficis. Una determinada estratègia és efectiva només en la mesura que ens ajuda a cunplir amb les demandes de la situació”, afirma Bonanno.
Per tant, la primer conclusió és que l’expressió emocional no ha de ser la norma per defecte. En moltes ocasions, la supressió pot ser més efectiva que el fet d’obligar a “ventilar” el malestar. Dependrà de la persona i de la situació.
Bonanno estudia la “mentalitat flexible” que, per la seva banda, permet desplegar una resposta flexible gràcies a una “seqüència flexible”. Una mentalitat flexible suposa “essencialment la convicció de que serem capaços d’adaptar-nos al repte que tenim al davant, que farem el que sigui necessari per seguir endavant”. En el centre d’aquesta mentalitat hi ha,
- L’optimisme sobre el futur
- La confiança en la nostra capacitat d’afrontament
- La disposició a pensar en l’amenaça com un repte.
“L’optimisme ens motiva a treballar per un futur positiu. L’orientació cap al repte nes porta a pensar sobre el que necessitem fer i la confiança en l’afrontament ens ajuda a fer-ho.”
Per la seva banda, “la seqüència de flexibilitat” té tres passes:
- La sensibilitat al context. Hem de detectar les claus contextuals, determinar què està passant i decidir què volem fer.
- Una vegada decidit què volem fer, passem a la següent passa: determinar quines eines tenim a la nostra disposició al nostre repertori de respostes.
- Finalment, ve la retroalimentació, el fet de monitoritzar el procés i anar corregint la nostra actuació.
La sensibilitat contextual és una habilitat vital, possiblement la més important de la seqüència. Ens ajuda a determinar què està passant en un moment determinat i a poder pensar com hi podríem respondre. “En essència, en aquesta passa ens demanem a nosaltres mateixos: “Què està passant?”. “Quin és el problema?” i “Què necessit fer per tal de superar-ho?””
La primera passa, com podem veure, ens recorda que la nostra atenció s’ha de centrar cap a fora. Com responem a les situacions dependrà de la nostra experiència en diferents contextos i de tenir clar quins són els nostres valors i les nostres metes. (Què hem de fer, llavors, amb les criatures? Demanar com estan i quedar-nos donant voltes al malestar o demanar què està passant i què necessiten fer per tal de superar el repte amb les eines que tenen disponibles?)
La segona passa, el repertori de repostes disponibles, suposa canviar de la pregunta “Què he de fer?” a “Què puc fer ara?”. Hi ha persones que tenen més eines d’afrontament i de regulació emocional disponibles. “Com més estratègies som capaços d’usar de forma efectiva, inclús si només ho fem amb moderació, més opcions tenim de superar les demandes d’una situació específica”, ens explica Bonanno.
En aquest sentit, la flexibilitat expressiva, la capacitat d’expressar i suprimir les pròpies emocions és una eina molt útil i està directament relacionada amb la salut mental.
La tercera passa, la monitorització i la retroalimentació, suposa formular les preguntes “Estic afrontant bé el repte?”, “Està funcionant el meu pla?”, “Necessit fer ajustaments a la meva resposta?” i “Hauria de plantejar-me aplicar una altra resposta?”.
Les dades indiquen que quan les emocions són molt intenses, la distracció funciona millor que el reenquadrament. En aquests casos també és més efectiu tenir en compte el feedback social (demanar ajuda a altres persones que poden agafar més distància de la situació).
Bonanno ens recorda que estem parlant de processos que poden entrenar-se. Així, si volem treballar la resiliència, podem treballar les preguntes i les frases que ens col·locaran en el camí de la flexibilitat. Tot això va en direcció contrària a la mala teràpia. Aquí, per tal de treballar la resiliència, centrem l’atenció cap a l’acció en lloc de quedar-nos en els sentiments.
La proposta t’autoafirmacions és la següent:
Mentalitat Flexible
- Optimisme. “Anirà bé.” “[El teu nom], anirà bé” “Això passarà. Tal vegada no anirà així com m’agradaria, però anirà bé. Tot anirà bé. La vida seguirà i anirà bé”
- Confiança en l’afrontament. “Tinc les eines”. “[El teu nom], tens les eines” “Puc afrontar això. Ho puc fer. Puc solucionar la majoria de problemes. Normalment puc trobar una solució”
- Veure-ho com un repte. “Faré el que sigui necessari”. [El teu nom], faràs el que faci falta” “Ho faré el millor possible. Estic preparat pel repte. M’hi esforçaré. Ho travessaré”
Seqüència de flexibilitat
- Sensibilitat al context. “Què està passant? Què necessit fer?”. “[El teu nom], pensa què está passant. Què és el que necessites fer, [el teu nom]?” “Per què m’estic sentit així? Què pot solucionar el problema? Com puc canviar la situació?”
- Repertori. “Què som capaç de fer?” “[El teu nom] què ets capaç de fer?” “Quines de les estratègies que tinc disponibles puc aplicar? Quins són els recursos que tinc a la meva disposició?”
- Retroalimentació. “Està funcionant?” “[El teu nom], està funcionant el que estàs fent?” “Estic solucionant el problema? Puc veure com progressa el tema? Em sento millor? He de modificar com ho estic fent? Hauria d’intentar-ho d’una altra manera? Puc usar una estratègia nova?”
Per cert, el meu pare feia una cosa semblant. Quan havia d’intervenir en una situació, en lloc de fer-me un sermó, em feia preguntes:
“Què ha passat? Quin és el problema? Com ho pots solucionar la propera vegada? Què faràs exactament?”
“Molt bé, ara ja saps com ho has de fer perquè no torni a passar”, em deia al final de les meves respostes.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada