“La nostra veu interior –el nostre JO, el nostre Portaveu, la nostra Ment, el nostre Dictador-, parla tot el temps.[...] Intenta ser coherent a una història que ve de molt enrere i que ens diu qui som i què volem. A vegades, la narrativa ens deixa ancorats al nostre passat, a quan érem adolescents i ens sentíem “uns pringats”. I cada vegada que alguna cosa va malament, encara que la vida ens vagi bé, encara que hi hagi molta gent que ens aprecia, encara que l’error que hem comés no tingui importància, ens tornem a sentir “uns pringats”” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html
“Estic enfadada” vaig dir quan vam entrar al cotxe. “Molt enfadada”, vaig repetir al meu estimat Guillem. “I, aquesta vegada, no faig comptes dir-me que ho he d’entendre, que no passa res, que tothom és com és, que ella sempre ha tingut aquestes coses... No. Aquesta vegada estic enfadada. I ho estic, perquè és normal estar-hi quan et falten al respecte o et fan sentir malament a propòsit. Si tenia res a dir-me, ho hagués dit en privat i directament. S’ha acabat. Ja no faig comptes mai més enfadar-me perquè m’he enfadada. Estic enfadada i ja està. Pensaré a veure si li dic o si, simplement, esper a que m’espassi. Però mai més carregaré amb una cosa que no és meva”.
Havíem sopat amb uns amics i una d’elles em va fer tres vegades, tres, el mateix comentari desagradable, fora de lloc. Però per primera vegada en la nostra relació, no vaig bloquejar l’emoció, vaig acceptar-la i vaig recordar-me a mi mateixa el dret a seguir sentint el que sentia, sense deixar-me dur pel que sempre havia pensat que era la meva missió: “agafar-me les coses bé, costés el que costés”. Ara havia decidit canviar això. No m’havia de castigar per les meves emocions. Eren, simplement, informació. I l’havia d’escoltar de la manera més realista i compassiva possible.
Aquí va començar una altra història. La meva tercera veu (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html ) va deixar de renyar-me, d’exigir-me que canviés els meus sentiments, de dir-me com m’havia de sentir. S’havia acabat. Havia de canviar la xerrameca que m’havia acompanyada des de l’adolescència i que feia que m’exigís a mi mateixa coses que mai hagués demanat a ningú més.
La manera com ens parlem a nosaltres mateixos determina la nostra vida. Fins i tot, la possibilitat de canviar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/la-3a-veu-i-els-canvis-o-com-superar.html ). Els estudis fets per Ethan Kross, reunits al llibre “Chatter”, ens recorden tot això. En moltes ocasions, quan intentem reflexionar sobre el que ens ha fet sentir malament d’una situació personal, amb algú que estimem o amb un company de feina, en lloc de trobar-nos amb una reflexió constructiva, ens topem amb el nostre crític intern, el Director del que ens parla Steve Hayes a “Una mente liberada”.
Ens passem mitja vida entrampats en una espècia de xerrameca interna. A vegades sembla un monòleg que simplement escoltem. Altres és com un diàleg en el que parlem i contestem. En ocasions, donem voltes al que hauríem o no hauríem d’haver fet (ruminació, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/04/les-dones-la-ruminacio-i-la.html ). En altres, ens angoixem preveient desgràcies futures (preocupació, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html ). També el podem sentir com un enllumenat random de coses negatives que s’enfilen unes darrera les altres. O, simplement, hi ha una idea que rebota una vegada i una altra dins del nostre cap (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/03/quan-els-pensaments-no-saturen.html ).
Aquesta xerrameca ens pot paralitzar o pot fer que ens entrampem a fer coses que ens perjudiquen. Tanmateix, explica Kross, no podem deixar de parlar amb nosaltres mateixos. Però el que sí podem aprendre és a com fer-ho per tal que ens vagi a favor. La nostra veu interior sempre hi serà, amb alguna cosa a dir, recordant-nos la necessitat humana de donar sentir al que ens passa i fent evident la importància del llenguatge en aquest procés.
L’origen de la nostra xerrameca el podem trobar en la visió del món que internalitzem amb la nostra família. A més, la cultura i les idees compartides sobre criança, emocions i educació, a part de la seva pròpia infància, determinen la manera en què donen sentit a les coses els nostres pares. És a dir, la nostra xerrameca és el producte d’experiències amb els nostres cuidadors, de les experiències d’aquests amb la seva cultura, de les relacions amb els seus propis cuidadors i d’aquests amb la seva cultura i així fins a generar una sèrie de nines russes, unes dintre de les altres.
Tanmateix, una vegada que comuniquem la nostra pròpia visió generem un corrent invers, afectant la visió que els nostres pares tenen de nosaltres i d’ells mateixos. Per altra banda, la veu interior es desenvolupa abans en aquelles famílies que parlen més d’emocions i de situacions i de com resoldre-les. I més aviat en aquelles criatures que fan molt joc simbòlic, recreant situacions i imaginant el que pugui passar. En aquest últim cas, les criatures solen tenir més autocontrol, més pensament creatiu, autoconfiança i bones habilitats comunicatives.
La nostra tercera veu ens permet crear la història de la nostra vida, donant sentit al que ens va passant. Això ens ajuda a aclarir quines són les nostres metes, els nostres valors i a mantenir una identitat pròpia. Però pot ser cruelment disruptiva quan segresta i emmanilla la nostra capacitat de prestar atenció, enfocant-la únicament en el que ens preocupa o ens atemoreix. El resultat, segons Kross, és una xerrameca negativa que genera “paràlisi per excés d’anàlisi”.
Els pensaments negatius de preocupació poden ser el pitjor dels enemics a l’hora de fer una tasca. Bloquegen les nostres funcions executives i ens mantenen centrats, no en el que és important de la tasca que estem fent, sinó en tot el que “pot anar malament”. Per altra banda, aquests pensaments negatius recurrents poden fer que ens hi centrem massa, convertint-los en el tema de les nostres converses amb aquelles persones que considerem importants. En aquest últim cas, la xerrameca segresta la nostra capacitat d’escolta, deixant-nos pendents únicament de que els altres ens donin el suport que creiem necessitar. I, així, fem perillar la reciprocitat en la que es basa la relació.
Els estudis mostren que la xerrameca interior negativa pot fer que les criatures que parlen més dels seus problemes siguin, paradoxalment, les que al final pateixen més la solitud i l’aïllament. Centrar massa l’atenció en el per què passa alguna cosa, en el què podria passar i en la injustícia de les coses pot fer que es deixi de pensar en trobar sortides o, en cas que la cosa no depengui de nosaltres, simplement en deixar-ho anar i connectar de manera autèntica amb els altres.
Un altre dels perills de la xerrameca interna negativa és que intensifica i cronifica la resposta de lluita/fugida, amb tot el que suposa això per la salut. Tal i com assenyala Kross, el nostre cos reacciona al malestar sostingut de la nostra ruminació com si es trobés davant un lleó del qual no pogués escapar. Molts marcadors de la resposta inflamatòria del nostre cos es disparen, marcant l’inici d’una alta probabilitat de patir malalties sistèmiques.
Tanmateix, necessitem la nostra veu per donar sentit a les coses. Com podem fer que no ens tanqui en nosaltres mateixos?
Continuarà...
PS. Des d’aquell dia en què vaig donar permís a les meves emocions per ser com eren, la meva vida va millorar. I la meva amistat amb la persona que va despertar aquest canvi també...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada