Quan els pensaments no s'aturen...

“Jo sabia el que havia de fer. Havia d’ignorar els pensaments, resistir la compulsió, deixar que l’ansietat pugés i que després es tornés a extingir una vegada i una altra. Això és el que havia après [a teràpia]. Ho havia fet ja moltes vegades. El més difícil és que l’ansietat es sent cada vegada com la primera vegada. La por també  és molt gran. I la impotència tan debilitant com sempre. Es com si tornés a reviure el malson una altra vegada, cada una de les vegades que passa. Però confio i sé que passarà” David Adam “The man who couldn’t stop” 

Segons els experts, un dels problemes amb la creativitat té a veure amb la capacitat de seleccionar les ocurrències. Generar idees té una dificultat relativa. Saber quines tenen possibilitats d’èxit és més complicat. Les persones som generadores de pensaments. El cap normalment està en un estat que els meditadors descriuen com el de “mico sonat”, passant d’una cosa a l’altra. A vegades, els pensaments provenen d’associacions amb coses externes o com a resultat de sensacions internes.

Una persona promig té uns quatre mil pensaments diaris i no tots són útils o racionals. Poden ser paraules irrellevants, frases, noms, imatges que venen al cap el temps que estem fent tasques quotidianes. Melodies o parts de cançons. I, també, els pensaments negatius, “no puc aconseguir això”, “hauria de deixar-ho anar”, enemics de tots aquells que treballen en aconseguir superar reptes. Finalment, ens podem trobar amb els pensaments estranys, aquelles idees ocasionals, aleatòries i inesperades que semblen emergir de no se sap on i que ens deixen descol·locats perquè poden ser vils, immorals, incòmodes, malaltisses... Una d’elles és el “I si...?”: “I si botés per la finestra?” “I si fes mal a algú amb aquest ganivet?”.

Com explica David Adam en el seu gran llibre “The man who couldn’t stop”, la majoria de persones tenim pensaments estranys, de fet a nou de cada deu ens passa això, però en la majoria de casos, passen com els núvols un dia de vent. Simplement, vénen i se’n van com si res. El problema el passen a tenir una minoria que s’hi queden com a enganxats, intentant fer que no apareixin més, intentant lluitar contra la seva presència. Aquestes persones són les que formaran part del 2-3 % que acompliran els criteris diagnòstics del Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). En els seus moments àlgids, aquesta malaltia té un impacte sobre la qualitat de vida més gran que la diabetis.

Quan parlem d’estar obsessionats en alguna cosa, no estem parlant del mateix que pateixen les persones amb TOC. Tothom té idees o temes que temporalment són centrals en la seva vida mental; però, aquestes, de forma espontània, canvien sense que sapiguem com. Això no passa en el cas d’aquest 2-3 % del que parlem. Un dia, sense esperar-ho, apareixen una sèrie de pensaments a la seva vida, normalment relacionats amb temes desagradables: contaminació i malalties que es poden contagiar (en una tercera part dels casos de TOC); pors irracionals relacionades amb la seguretat (“He tancat la porta?”, “He apagat el forn?”); necessitat de trobar patrons i simetries en les coses que veuen (en un deu per cent dels casos); obsessions sobre el propi cos, sobre símptomes físics, sobre pensaments religiosos o blasfems, pensaments de tipus sexual i pensaments sobre la possibilitat d’actuar violentament. Les persones, al principi, estan tan avergonyides que decideixen amagar-ho. De fet, dos terços dels pacients amb TOC no consulten mai un professional de la salut mental.

Els pensaments obsessius no són com els ansiosos, que agafen com a temes les preocupacions de la persona. Els pensaments obsessius són irracionals i, a més, són completament aliens a la pròpia personalitat de la persona que els pateix. El pacient, horroritzat per les idees que el ronden, decideix intentar desfer-se’n. I, aquí, amb aquesta maniobra de lluita i evitació, el patiment s’accelera, per l’efecte rebot o el problema de l’ós blanc: mira de NO pensar en un ós blanc, lluita contra la idea i veuràs com els teus pensaments s’omplen d’óssos blancs (fenomen descrit, per primera vegada, per Dostoyevsky, l’escriptor rus).

L’estratègia de suprimir el que sentim o pensem està demostrat que és una de les pitjors que es poden provar. Al final, sense anar d’allò, es genera un efecte rebot que fa que el sentiment o el pensament ens tornin a voltar amb més força pel cap. El problema és que la demanda de distreure’ns d’un pensament suposa, a nivell cognitiu, la necessitat d’anar supervisant la tasca, de mirar de que el nostre objectiu no està present (hem de pensar en el que no volem pensar per tal d’assegurar-nos que no hi estem pensant). Una vegada que hem deixat anar la tasca que ens distreu del pensament, ens tornem a trobar en mans del tema que estàvem evitant.

Les compulsions, actes repetitius que s’activen com una forma de deixar anar els pensaments irracionals, funcionen de la mateixa manera que quan intentem suprimir pensaments. Durant les accions (per exemple, comprovar una vegada i una altra si el forn està apagat) les persones es senten millor, però després es torna a donar un efecte rebot. Al final, com més ens esforcem per deixar enrere determinats pensaments, més força els donem.

Les persones que pateixen TOC viuen dins un infern, en el que les coses pitjors que es pugui imaginar estan a punt de passar, amb tota l’angoixa anticipatòria que això suposa. I la vergonya de sentir-se responsables del que pensen i del que les hi passa pel cap.

Al final, aquest tipus de patiment i la seva possible solució ens ensenyen una cosa molt important: el nostre jo, producte de la nostra ment conscient, en el seu afany de donar sentit al que passa, dóna com a vàlida la suposició de que el que ens passa pel cap és responsabilitat nostra. Aquesta falsa suposició és la font del gran patiment que ens ocasiona als humans aquesta facilitat de generar pensaments sense cap ni peus. Som un sistema modular, amb circuits dedicats a generar idees i solucions. Hem de recordar això, a pesar de que el jo, el sentit de ser únics, ens enganyi fent-nos creure que és l’origen de tot el que ens passa.

Bona reflexió!