“El mindsight no és només l’habilitat de
sentir el mar interior dels demés amb empatia o el nostre propi a base de visió
interior; el mindsight també practica la integració, una habilitat que ens
permet coordinar i equilibrar els móns interns propis i els dels demés, i les
relacions que tenim entre uns i els altres” Daniel J. Siegel “Tormenta
cerebral”
L’altra dia vaig veure
el documental sobre la vida d’Amy
Winehouse. Tots el que el miràvem vam quedar impactats pel seu talent per
la música i pel camí d’autodestrucció que la va anar conduint fins a una mort
per a intoxicació etílica. Una sèrie de despropòsits es van anar enfilant un
rere l’altre fins a arribar a una situació de precarietat emocional i física: una sèrie de dificultats d’autoregulació
emocional que, en la seva adolescència, la van posar en el camí de la bulímia,
una sèrie de problemes familiars que van dificultar la probabilitat de contenir
les seves angoixes, un èxit brutal que la va posar en el punt de mira de
persones disposades a explotar l’oportunitat de fer diners a qualsevol preu,
una manca de visió pràctica i d’empatia que va convertir-la en la parella d’un
pseudosociòpata addicte a les drogues, la pèrdua d’amistats autèntiques per la
inconsciència de no saber veure què estava passant...
El documental és
terrible. Veus com el tétrix de la
seva vida va mostrant la seva mort. I pateixes. Pateixes pel que hagués pogut
ésser si aquesta pobra al·lota hagués sabut conduir la seva vida en una altra
direcció. I, curiosament, tot va començar en una manca d’autoconsciència del
que li passava...
Daniel
J. Siegel parla de mindsight
quan fa referència a la capacitat de veure la pròpia ment. No veure la pròpia ment, diu Siegel, pot portar a tractar als demés
sense respecte ni compassió. Segurament, afegiria jo, perquè no ets capaç
de tractar-te a tu mateix amb respecte i compassió. De retruc, et converteixes en presoner dels diferents mecanismes que
actuen de manera automàtica. Si, com la cantant de la que parlem, no sabem
valorar fins a quin punt ens ha fet mal, per exemple, el fet que el pare s’hagi
desentès de nosaltres, podem arribar a anar per la vida amb la sensació que no
podem acabar de fiar-nos de ningú, alternant entre la confiança cega i l’atac
als altres com a autodefensa.
Una vegada, en una
situació de consulta, parlava amb un nin al que la seva mare no visitava “perquè feia molta feina”. Els pares
estan separats des de fa anys i, encara que la custòdia és de la mare, aquesta el
va deixar amb el pare des del principi. El nin no conta el que li passa, no
expressa el que sent, cada vegada que la mare li posa excuses per no anar-lo a
cercar. Jo li vaig demanar directament. Ell em va dir que no ho sabia. El pare
li va dir: “No te’n recordes que t’enfades
amb mi, cada vegada que parles amb ella i et diu que no us podeu veure?” El
nin el va mirar perplex. Vertaderament, no ho havia pensat. Sentia l’emoció,
actuava d’acord amb la frustració sentida, però no podia veure el que li estava
passant, no en podia parlar...
Per la intensitat de
les seves reaccions emocionals, per la falta d’espai segur per tal de poder-les
expressar, per l’acumulació d’estrès, moltes persones no poden veure com flueix
el seu món interior. La seva vida es manté dins el que sembla un caos o cauen
dins una rigidesa que no les permet donar respostes flexibles davant els reptes
que es troben. No poden posar nom a les emocions, no poden regular les seves
reaccions, però, sobretot, volen deixar de sentir-se com es senten. En aquest
punt, poden venir les addiccions, les autolesions, els trastorns alimentaris,
les relacions tòxiques...
En aquest moment, en el
món, hi ha moltes persones com n’Amy,
perdudes en la seva incapacitat per a aprendre a conduir de forma constructiva
el que serà el trajecte de la seva vida.
Bona reflexió...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada