L’estrès bo i l’estrès dolent. Visca l'estrès!

“Qui no coneix res no estima res. Qui no compren res no val res. Però qui compren, també estima, observa, veu...Com major és el coneixement d’una cosa més amor se li té...” Paracelso

“Des que em vaig cansar de cercar he après a trobar. Des que un vent se’m va resistir, navego amb tots els vents” Friedrich Nietzsche

 “Quan una sobrecàrrega es revela com a controlable, de sobte canvia tot: l’amenaça esdevé repte, la por confiança i valor, la impotència voluntat, i al final, quan hem sortit del problema, notem com ha crescut la nostra confiança en les coses que sabem i que podem fer. Estem orgullosos i contents, alegres i un poc feliços” Gerald Hüther “Biología del miedo”

L’estrès és un tema molt interessant. Per una banda, necessitem les respostes d’estrès per tal de posar a punt el cos i la ment per a respondre a reptes inesperats o a problemes que suposen activar més recursos que els habituals. Per una altra, una resposta mantinguda d’estrès ens pot portar a emmalaltir-nos física i psicològicament. Així, la sortida estaria en trobar la manera de flexibilitzar la nostra resposta i activar-la i desactivar-la en funció de les circumstàncies.

D’aquestes qüestions parla el llibre de Gerald Hüther, “Biología del miedo”. Hüther defensa que no ens hem d’alliberar de l’estrès, sinó més aviat mirar de rentabilitzar-lo. S’ha de veure l’estrès com a una resposta que permet trobar nous camins davant les adversitats; s’ha de reconèixer el seu paper com a generador de noves vies de solució. Hem de conèixer les seves línies d’acció i els factors que el regulen. Així, l’experiència prèvia amb un factor estressant és molt important, ja que ens dóna l’opció d’adaptar-nos a les noves condicions. De la mateixa manera, la sensació de control és un altre element que modularà la resposta d’estrès (de fet, com veurem en una altra entrada, la resiliència, la capacitat per a recuperar-se de l’estrès de forma ràpida, està molt arrelada en aquesta sensació de control).

Hüther assenyala que en l’ésser humà, com a mamífer social, el conflicte psicosocial sol ser la causa principal i més freqüent de l’activació de la reacció d’estrès. Les relacions, i les dimensions que condicionen les relacions (la confiança, el poder i l’ego, vegeu les entrades http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/els-tres-elements-de-les-relacions.html), són la major causa de patiment en la nostra cultura. Aquest fet encara es complica més perquè cada individu “creix en un món completament personalitzat, un món que mai és idèntic al dels demés; mai viurà els mateixos reptes, amenaces i perills a la mateixa edat que els demés ni tindrà les mateixes experiències que els altres a l’hora de solucionar un determinat problema”.

La por, segons Hüther, és un gran motor de canvi. La por, per una banda, desencadena una resposta d’estrès, però per l’altra, en permet una sortida gràcies a la consecució de noves facultats i destreses i, també, gràcies a la certesa que, al final, no estem sols mentre hi hagi algú a qui poder demanar consell, algú que ens escolti, ens consoli i ens comprengui.

L’amor és un antídot de la por, diu Hüther. Però té una contrapartida: la possibilitat de generar una nova por, la por a perdre el que estimem. Aquesta nova por pot generar sentiments com l’odi, la ira, l’agressivitat, l’hostilitat. “Com més fina és la manta d’amor i de saber fer que ha cercat un ésser humà per tal de cobrir amb ella els seus punts més dèbils (la pura por), més intensa i implacablement odiarà als que amenacen amb prendre-n’hi un pedacet, per petit que sigui, d’aquesta protecció davant les conseqüències d’una reacció d’estrès incontrolable”. Aquesta hostilitat, assenyala l’autor, pot tornar-se contra un mateix en el cas que la persona cregui que ja no pot disposar de la protecció necessària per tal de sentir-se segur.

L’estrès permet que en el cervell s’obrin vies noves que, gràcies a la pràctica, es podran considerar noves maners de resoldre nous reptes. Això no vol dir que no resulti molest i que ens afecti més quan ja hem donat per suposat que el camí de la nostra vida ja estava prou clar. El secret d’una bona vida està en saber com afrontar els reptes que se’ns van presentant; però, com diu Hüther, a vegades necessitem mitja vida per tal de descobrir la millor manera d’avençar professionalment, de sentir-nos còmodes en les situacions familiars o d’estabilitzar unes millors relacions personals.

El cert és que tota la literatura científica està d’acord en què l’estrès en petites quantitats és una font de millora en el rendiment físic i cognitiu. La funció desestabilitzadora de l’estrès, permet noves reorganitzacions adaptatives.  Les noves exigències permeten la generació de nous recursos gràcies a la creació, via resposta d’estrès, de noves connexions  o de la millora de les preexistents. Quan la demanda exterior és incontrolable, el que podríem classificar com una situació potencialment traumàtica, la resposta d’estrès permetrà la desestabilització de circuits de connexió que han resultat inservibles i una nova organització de la conducta.

En el cas de l’educació dels fills, Hüther assenyala que la identificació amb els fills, o la idea de que les coses han de ser d’una determinada manera, són grans frens a l’hora d’aconseguir generar un ambient que promogui la resiliència. Ell proposa estar presents amb els ulls ben oberts i tenir en compte que l’autonomia és molt important. De fet, els estudis amb primats indiquen que l’exposició a situacions noves i estressants, però controlables, donen lloc a individus que són socialment més competents, amb una millor regulació emocional i amb repertoris de conducta més complexes. Per tant, la sobreprotecció generaria el contrari.

L’estrès és la força que ens permet recuperar l’harmonia perduda, l’antiga que teníem o una nova adaptada a les noves circumstàncies. Els humans necessitem sempre nous reptes, amb les seves reaccions d’estrès corresponents, per tal de poder-nos adaptar-nos millor a les exigències canviants de la vida. Diu Hüther que “Quan, encegats pels èxits dels nostres esforços en un determinat àmbit, comencem a tornar-nos rígids i descuidats, si sobrevalorem e imaginem que ho podem controlar i dominar-ho tot, llavors necessitem aquesta persistent sensació de por, desesperació i impotència i la concomitant reacció d’estrès incontrolable amb els seus influxos desestabilitzadors en els models de connexió implantats en el nostre cervell”. Aquestes reaccions ens indiquen que ha arribat el moment de canviar. I, només ens emmalaltirem si no aprofitem l’oportunitat de canviar. Hem de reconèixer la nostra actual impotència per tal de donar-nos la possibilitat d’afrontar els nous reptes amb noves estratègies.

Conclusió: la por ens indica, en moltes ocasions, el camí a seguir. I, quan l’acceptem, s’obrin sempre noves vies de creixement. Per això, els meus clients són sempre la gent més valenta que conec.

Bona reflexió!