“En tot moment cerca ajuda i la saviesa dels altres; Identifica i accepta les teves emocions; Crea rituals per agilitzar el canvi; Abandona les antigues mentalitats; Prova coses noves; Desvetlla el teu nou jo; Composa una història nova en la que deixes enrere el passat o vas cap a un futur en el que la vida té sentit i aprens coses noves.” https://benestaremocional.blogspot.com/2023/08/les-eines-del-canvi-la-vida-es-canvi-ii.html
Estimat Kiko,
Avui fa exactament 12 anys que la mort va venir sense avisar i va deixar darrera seu un terratrèmol vital.
Aquell dia, l’endemà de la nostra festa d’aniversari, teva i meva, van tocar a ca nostra i van dir que no estaves bé. De fet, quan vam arribar ja vaig veure de seguida que eres mort.
I va començar una nova història.
La perplexitat, el xoc, el dolor, les llàgrimes, el tanatori, l’enterrament, el funeral, “desfer” ca teva, deixar anar les teves coses...
Seguir endavant. Aixecar-te cada matí, amb la sensació de que no era veritat. Pensar, durant molt de temps, que vindries a qualsevol moment. Escriure. Plorar. Deixar plorar als altres. Parlar de la mort amb na Júlia. Donar canya al cos perquè pogués descansar. Llegir per no pensar. Escriure per pensar. Deixar-me ajudar. Mirar d’ajudar als altres...
Va ser un terratrèmol vital.
Vam haver d’acceptar el caos emocional. La pena. El desconcert. La ràbia. El dolor. La hilaritat al recordar tonteries del passat. La por a no poder superar-lo.
Els rituals van portar-nos a parlar, a recordar, a agrair, a plorar...
Va aparèixer, una vegada més, la sensació de la fragilitat de l’existència. Amb tot el que suposa. Primer por, després l’intent d’alimentar la presència, el fet d’agrair cada moment de la vida...
Estimat Kiko,
La teva mort va causar un rebombori que va canviar-ho tot. Fins en aquell moment, la vida del clan seguia el seu curs, amb anades i vingudes, amb acords i desacords, amb trobades i festes i celebracions... El teu buit va canviar-ho tot, generant uns desequilibris que vam intentar agombolar així com vam poder... Tu eres sempre el comodí del joc, el que repartia a tothom, el que sempre hi era. I vas desaparèixer. I va acabar una era.
Ara tornem grans, afortunadament.
Estimat Kiko,
Jo tinc coses per contar-te.
La teva mort va empènyer la meva vida cap a coses noves: córrer, fer ioga, escriure aquest blog, practicar l’estoïcisme, meditar, tolerar l’aigua freda (!!!)...
Qualsevol d’aquestes coses hagués donat munició suficient per tota una sèrie de bromes sobre la meva persona de part teva...
Encara somric, a vegades, quan hi penso i m’imagino el que diries...
Estimat Kiko,
Ara els petits ja són grans i nosaltres ja som vells (però encara tenim força).
I la vida ens empeny, amb el temps esperonant-nos a aprofitar tot el camí que ens queda per fer...
I encara vius en mi.
Una abraçada de veres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada