Practicar el coratge d’acompanyar o Preparar per fer camí (III)

“[Una bona relació és] aquella en la que cada persona pot ser ella mateixa, una relació en la que pots tenir en compte el teu cor, la teva ment, la teva ànima i les teves passions. En una relació autèntica o real, cada persona pot compartir de manera segura el que realment pensa, sent, creu, tem i necessita. I, aquestes, són les que es donen en els millors equips i en les millors vides. I tots les necessitem.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/06/les-bones-connexions.html  

 

 

 

 

 

 

Connectar, és a dir, ser vist, escoltat i valorat, és el resultat de treballar tres habilitats bàsiques, explica Brené Brown en el seu “Atlas of the Heart”: desenvolupar autoconfiança, practicar el coratge de l’acompanyament i practicar la gestió de la narrativa.

Després de començar amb l’autoconfiança (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/05/recepta-per-aconseguir-autoconfianca-o.html), el coratge d’acompanyar suposa “anar amb”, només possible després d’haver renunciat a “obligar a fer” com a autoritat o “liderar per fer veure el que s’ha de fer”. L’acompanyament, explica Brown, suposa ser compassiu, empàtic i no jutjar. Suposa no controlar.

Un exemple clar de com controlar el camí pot interferir en el camí de l’acompanyament és quan els pares, davant un problema de la criatura amb l’escola, en lloc d’escoltar i estar amb el que sent i fa, intentem controlar el que “ha de fer” per tal de “solucionar el problema”. I deixem d’escoltar. I deixem d’esperar a que la criatura pensi i trobi una solució. I ens angoixem pel que “pensaran a l’escola de nosaltres”.

Un altre enemic de l’acompanyament és ignorar el problema, fer com si no hi fos. És el que es fa, per exemple, quan fem veure que la diversitat (neuropsicològica, de gènere, socioeconòmica, cultural...) no existeix. Així, podem obviar una dificultat d’aprenentatge, una diferència cultural, un condicionament socioeconòmic i llegir una situació sense tenir en compte res de tot això, suposant que la persona en qüestió “ho fa així perquè vol”.

Com podem practicar el coratge d’acompanyar?

Brown proposa treballar vuit habilitats:

1.     Conèixer i aplicar el llenguatge de l’experiència i de les emocions humanes (la mateixa habilitat que en el cas de la pràctica de l’autoconfiança). Acceptar-les com una via de coneixement. No evitar les que considerem negatives. No tancar-se a experimentar cada una d’elles (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/02/parlem-democions.html).

2.     Comprometre’s a centrar l’atenció en l’altra persona. No donar per suposar què sabem el que sent, el que pensa. No caure en fer veure que ens preocupem, mentre intentem mantenir el control o la distància (per no “complicar-nos la vida”). No caure en postures defensives com l’autocentrament o l’autoprotecció.

3.     Practicar la compassió. “La compassió és la pràctica diària de reconèixer i acceptar la nostra humanitat compartida, de manera que ens podem tractar a nosaltres mateixos i als altres amb amabilitat afectuosa i actuar davant el sofriment (...) No només es tracta de sentir, [la compassió] és actuar” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/04/empatia-i-compassio.html). Hem d’anar amb compte amb els enemics de la compassió: la pietat, la comparació del patiment, la crueltat i/o el distanciament, la desconnexió o el tractar als altres com si fossin invisibles.

4.     Practicar l’empatia.  “L’empatia és l’eina més poderosa de la compassió, és una habilitat emocional que ens permet entendre el que experimentarà algú i fer-li arribar la nostra comprensió”. L’empatia cognitiva suposa ser capaç de connectar amb la perspectiva de l’altra persona. Els enemics a tenir en compte són la simpatia (“Oh, em sap greu, pobreta!”, en lloc de “Ho entenc, estic aquí, amb tu”) o no tenir en compte als altres creant distància o fent veure que no existeixen.

5.     No jutjar. Els humans tenim tendència a autoenganyar-nos caient en la superioritat moral (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/03/lesser-huma-lanimal-que-sautoenganya.html). Ens és difícil no comparar, culpar o agafar distància d’una persona que ha comès un error que considerem greu.

6.     Generar suport mutu i força per canviar. Es tracta de saber donar suport mutu, solidaritzar-se, col·laborar i reconèixer i respectar les diferències. A més, s’ha de fomentar la idea de que cada persona té el poder de fer canvis. S’ha d’anar en compte de “voler ajudar” a costa del sentiment d’agència o de la dignitat dels altres. S’ha d’aprendre a evitar imposar sense escoltar i sense tenir en compte la posició de les persones.

7.     Aprendre a relacionar-se des del respecte. Aprendre a donar suport. Evitar veure el contacte amb l’altra persona com una transacció, com una connexió pels potencials guanys. Evitar veure el contacte amb l’altra persona com una manera d’encaixar en una situació o com una manera de controlar determinats resultats. Anar en compte amb desimplicar-se i desconnectar a la mínima que la interacció es complica.

8.     Establir i respectar els límits (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2022/05/la-importancia-del-no.html). Els límits són un prerequisit perquè sorgeixi la compassió i l’empatia. “Els límits són la distància a la què jo puc estimar-te i estimar-me de manera simultània”, escriu Prentis Hemphill. Necessitem conservar l’autonomia i l’agència per tal d’establir connexions autèntiques (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/el-club-del-20-i-ii.html). Fusionar-se o distanciar-se impediria l’acompanyament.

 

El coratge d’acompanyar està fet de respecte, de suport mutu, de compassió, de col·laboració, d’empatia, de construir  límits i de veure, ni que sigui un moment, el món a través dels ulls dels altres.

Continuarà...