Preparar per fer el camí o com educar els nostres fills...

 

“Fomentar la compassió, la gratitud i l’orgull de fer el que s’ha de fer, no només fa més fàcil les relacions amb els altres i, per tant, l’èxit social, sinó que fa que siguem més fidels als nostres objectius vitals, més persistents, menys impulsius. Això vol dir, bàsicament, que ens converteix en més resilients” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html

“[Pel que fa a ser mare] he passat de voler arreglar i millorar sempre les coses a literalment seure’m en la foscor amb els meus fills (...) Intento asseure’m amb ells en la foscor i mostrar-los com acceptar i sentir el malestar. I parlar sobre com moure’ns amb amabilitat cap al que ens fa por. És molt dolorós, però ara que porto fent-ho des de fa una dècada, puc veure com els meus fills estan desenvolupant aquest sentit d’humanitat compartida. Fins i tot, he tingut la increïble fortuna de ser testimoni de com acompanyen a altres persones que pateixen sense intentar solucionar-ho” Brené Brown, “Atlas of the Heart”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El camí de l’heroi apocalíptic passa per trobar la comunitat que permeti conservar els valors humans. L’heroi camina en un món destruït pel propi ésser humà, cercant una certa redempció, en l’intent de reconstruir el que ens fa fet el que som: petites comunitats que van cooperar i compartir (coneixement, recursos, destreses) i, com a resultat de tot això, van arribar a ser l’animal amb més poder del planeta.

Les mares i els pares tenen por. Tenen por del camí que els espera als fills, enmig d’aquest desastre climàtic, de l’abús continuat del sistema financer i de les guerres promogudes per tirans sociòpates. Què podem oferir als nostres fills?, demanen angoixades. Què és important en aquest moment, quins són els valors que hem de promoure, què podem aportar-los per tal que puguin sobreviure enmig del caos?

Tal vegada, com escriu Brené Brown, l’important és recordar que no podem fer el camí a mida dels fills, sinó que hem de preparar als fills pel camí. I, realment, quan les coses van maldades, el que importa són les connexions, el que ens ha convertit en l’espècie ultra social per naturalesa i el que ha permès que reconfiguréssim aquest planeta (per bé o per mal, podeu dir).

Tanmateix, la pressió que senten molts pares i l’individualisme que campa pel món, en moltes ocasions esdevé un “campi qui pugui”, on es perd de vista la comunitat i els valors que la fan possible. En el llibre “Perquè no ser egoista” el filòsof alemany ens recordava que la nostra vida, i la possibilitat de viure-la amb sentit, entrega i passió, passa per tornar a connectar amb els altres. Només podrem superar els abusos dels espavilats si creixem  com a persones que posen pel davant la compassió, la gratitud i la satisfacció de fer el que concorda amb els nostres valors.

Els humans necessitem els altres per tal d’existir. El nostre cervell i la nostra identitat es construeix de fora cap a dins. Primer has de sentir el que sents amb persones sensibles que et reconeguin per tal d’aprendre a gestionar-ho i poder fer el que realment vols fer. Els nins necessiten pares oberts i disposats a sentir l’angoixa dels menuts i acompanyar-los sense tapar-la, sense entrar a solucionar-la. Necessiten entendre que els conflictes són inevitables i que s’han de viure de manera constructiva, mirant que la frustració es converteixi en una oportunitat de veure més coses del món, de tenir-les en compte la pròxima vegada que es trobin en situacions semblants...

Els pares necessiten educar en l’esperança, diu Brené Brown. La desesperança és l’enemic de la compassió, de la gratitud i de la joia. Els pares hem d’obrir la perspectiva i educar per viure en comunitat, educar pel camí que ens espera i que encara no sabem on ens portarà. L’autoconfiança, que tant desitgem, només vindrà si ensenyem a les criatures a viure amb els altres, a llegir situacions per tal de treure el millor de cada un. Hem de triar connectar, hem de triar ser curiosos, hem de transitar pel que s’anomena “la zona de confusió òptima” (per poder aprendre hem de poder acceptar una certa confusió fins que assolim els coneixements i les eines noves que ens ajudaran amb les situacions noves) i “la dificultat òptima” (aquella que ens permet persistir sense frustrar-nos del tot i que podem superar per seguir endavant).

Per això, hem d’equipar les nostres criatures amb una motxilla que tingui les eines per viure amb esperança i compassió. Pensant amb els altres. Connectant amb els altres.

Continuarà...