“A què ve aquesta hostilitat gairebé visceral pels qui parlem dels efectes profunds i crucials de la testosterona sobre els caràcters i comportaments masculins? Sembla que prové de tres pors principals. La primera por és que la nostra tesi signifiqui que la testosterona comporta un destí inevitable. La segona és que la nostra tesi suggereixi que la conducta masculina és natural i, per tant, positiva o acceptable. I la tercera és que suggereixi que els homes estan lliures de pecat i la T [testosterona] les exculpa”
“Homes i dones són diferents; nins i nines són diferents. I això es pot relacionar amb la diferent exposició als andrògens, cosa que comença a l’úter i prossegueix durant el resta de la vida”
Carole Hooven “Testosterona”
“La brutalitat masculina té a veure amb la dominància i la territorialitat quan es dirigeix a altres mascles o amb les relaciona sexuals quan es dirigeix a les femelles”
“Tot es redueix a l’amor i al respecte mutu, i a apreciar el fet que els éssers humans no necessiten ser el mateix per tal de ser iguals”
"L'autèntic líder:
només és agressiu en cas de necessitat; protegeix sempre als vulnerables i desvalguts; manté la pau de la comunitat; dona consol als que pateixen o estan angoixats; assumeix el rol de control; és l'àrbitre [just] de les disputes."
Frans de Waal “Diferentes”
“Les agressions sexuals, escriu Carole Hooven, són un fenomen complex, però no hi ha cap dubte de que estan a mig camí entre el sexe i l’agressió física, dos aspectes de la conducta de molts mamífers molt influïts per la testosterona. I hi ha proves sòlides que els humans formen part d’aquest col·lectiu”
Així de clar. Les agressions sexuals són agressions i són sexuals i, en la gran majoria de casos les executen homes. Homes que, segurament, tenen un perfil dominant i impulsiu. Pel que fa a la testosterona, sembla que no hi ha una relació lineal entre aquesta i l’agressivitat. Com explica Hooven, “canvia en funció de factors com l’experiència prèvia, la personalitat [el nivell de dominància i d’impulsivitat] i la posició que s’ocupa en la jerarquia”.
L’agressió per part dels homes, i que pateixen sobretot altres homes, està relacionada amb diferents factors. Les lleis i les normes culturals fan que es doni més o menys. Tanmateix, adverteix Hooven, no hem de perdre de vista que els homes són els que tenen, per la influència de la testosterona, més predisposició al domini i, de retruc, a l’agressió. I, en molts contextos, tenen més poder.
A més, la testosterona afecta a l’entorn social de manera indirecta, pel fet d’incidir sobre el cos. El simple fet de tenir certs trets físics, com la veu més greu, un cos més robust o grans músculs, condiciona les interaccions socials. Som animals ultra socials, molt sensibles als senyals territorials que ens envien, conscient o inconscientment, altres humans. Les veus greus, per exemple, es senten per sobre de les més agudes i tenen tendència a ser més escoltades. Un home robust enfadat, encara que no tingui cap interès en mostrar-se agressiu, imposarà amb la seva presència a les altres persones que es troben amb ell en un lloc tancat.
El cos i la seva manera d’usar-lo per controlar als altres sempre és un protagonista en el cas d’una agressió sexual. Si busqueu relats sobre violacions, per exemple el gran relat de Tatiana Salem Levy en el llibre “Vista Chinesa” o aneu al teatre a veure la guanyadora del Max a la millor actriu en l’obra “La infamia”, trobareu homes que amb el seu cos i la seva força anul·len la víctima per tal d’acabar agredint-la sexualment.
Moltes vegades, quan algú em conta el què li ha passat, surt la pregunta de perquè l’altra persona, l’agressora, ha fet el que ha fet. I la meva resposta és “perquè podia”. I en la forma verbal de “poder” hi ha continguda la força de tenir la posició guanyada, d’estar en disposició d’abusar d’aquest poder en cas que es consideri “adequat”...
No es tracta de parlar de masculinitat tòxica com si el desig d’explorar, de moure’s, de dominar, d’assumir riscos, de vèncer la por per tal de protegir a altres persones fos, en sí mateix, el problema que causa la violència. Com diu Hooven, que té un fill preadolescent, els sentiments típicament masculins no són tòxics, ni tenir-los tampoc. “El que importa és el que faci, i això sí que depèn d’ell. Hem d’intentar guiar-lo per tal que prengui les millors decisions, les més respectuoses i piadoses.”
Hooven, que va patir una agressió sexual i que en un principi estava escandalitzada per les explicacions biologistes sobre la violació, entén que la solució a tot el patiment de les dones víctimes de la violència està en descobrir com interactuen les forces entrellaçades de la genètica i de l’entorn i trobar el camí cap al progrés psicològic i social.
Una de les idees que presenta en el llibre, és la de la interacció entre predisposicions, entorn i conducta. Hooven té antecedents familiars de depressió i l’ha patida un parell de vegades. “Gràcies a que he après sobre els misteris de la depressió i sobre la seva base genètica, he pogut aplicar coses que m’han ajudat. Sé que tinc propensió a patir-la i que, segurament, cap canvi ambiental la curarà per sempre. Si baixo la guàrdia i no presto atenció als símptomes, deixant de fer el possible per mantenir-los a ratlla, tornaran.”
El físic dels homes, en general, i el seu afany de domini, en particular, poden afavorir que tinguin més poder en molts àmbits. Però com assenyalava Vanessa Bohns (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2023/04/parla-demana-escolta-dona-les-gracies.html), tot poder porta associat tant oportunitats com responsabilitats. “Els qui consideren el poder com una responsabilitat tenen tendència a centrar més la seva atenció en els demés que en sí mateixos. Si jo estic pensant en la responsabilitat que tinc cap a les persones que depenen de mi, em centro en els seus resultats, pensaments i sentiments potencials i no només en els meus. Això significa que, quan tinc un impuls o prenc una decisió, és més probable que pensi amb cura sobre com impactarà en els demés el fet que jo segueixi aquest impuls o que prengui aquesta decisió.”
Així, es tracta de generar cultures que conceptualitzin el poder com a responsabilitat. I de que les persones que viuen en elles, sobretot les que tenen més força i més poder, vegin aquestes característiques com un do i com una responsabilitat i, per tant, com diu Hooven del seu fill, “prenguin les millors decisions, les més respectuoses i piadoses”.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada