Estimat Pere, avui en faries 56...

 

“Una persona que jo estimava una vegada em va donar

una capsa plena de fosca.

 

Van haver de passar anys per entendre

que això, també, era un regal”

Mary Oliver

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estimat Pere,

Avui en faries 56...

I et tenim present, cada vegada que passa alguna cosa a la família, cada vegada que parlem de la vida i de la mort, cada vegada que fem un cafè amb na Laura...

Cada vegada que recordo que estic viva.

En el “Diario para estoicos”, Ryan Holiday enceta el novembre amb una reflexió sobre l’acceptació i la gratitud. Ens recorda que les pèrdues només poden afrontar-se amb acceptació. I que la gratitud ens canviarà la perspectiva. Com escriu Mary Oliver en el poema, la fosca també és un regal. El teu regal va ser la teva presència durant gairebé 52 anys...

Què em vares ensenyar? Recordes les vegades que em renyaves per la meva falta d’acceptació de les regles? Recordes com te’n reies de les meves reivindicacions sobre el que era just o injust? “Digues que sí i després fes el que trobis”, em deies. I jo pensava que eres un hipòcrita que deia una cosa i en feia una altra... I t’ho recriminava. I tu reies. I em recordaves que la que estava castigada i es quedava sense sortir era jo...

Al final, en això tenies raó. Em va costar molt deixar de lluitar en guerres que no eren meves. Fins i tot, em va costar molt deixar de defensar-te quan mumare et renyava. Segons tu, no passava res, les paraules no eren tan importants. La vida continuaria allà on l’havíem deixada.

Vaig aprendre una altra cosa, gràcies a tu, primer, i després a en Kiko: a acceptar les peculiaritats de la gent que estimes. Vaig aprendre a deixar d’esperar un acord, a deixar d’ajudar quan no em demanàveu ajuda, a deixar de dir quan no volíeu la meva opinió, a veure que no vos podia protegir i que, cada un de nosaltres, havia de viure el que havia de viure per aprendre el que havia d’aprendre...

Vaig aprendre que, malgrat les lluites territorials, hi havia un fons de clan, en el que hi érem els tres (en Kiko, tu i jo) i que mai res el destruiria. Inclús en el pitjor moment de la nostra història, quan els nostres desacords o les nostres decepcions estaven més fresques, sempre tornava brotar la connexió després d’estar una estona sols, parlant del que ens preocupava. Aquesta dualitat desconcertant va arribar a semblar-me normal. I em costava molt explicar-la a ningú. Vaig aprendre que si alguna vegada em sentia ferida pel que feies o el que deies era el resultat del teu dolor... I em sabia greu, per la part que em tocava, haver-te’l fet sentir...

Pere, quan era petita sentia la teva lluminositat i la meva foscor. És estrany, sentir que navegues per les preguntes de les costes inexplorades del que no entens, mentre la persona que tens més a prop veu llum i alegria per tot arreu... Aquesta dualitat teva, que, com en Kiko, es mostrava en la vostra capacitat de passar de la hilaritat més explosiva al plor més desconsolat, no em deixava mai de sobtar. Jo, en el meu país de la reflexió, no podia entendre tanta incoherència... Jo, al final, em deixava dur, navegant per les vostres baralles, per les vostres bromes, per les vostres mostres d’amor i d’ajuda... Jo, em sentia la guardiana de la realitat, la que havia d’ajudar-vos a tenir la porta oberta a les coses que no es podien obviar, per molta negació alegre que intentàveu practicar...

Al final, però, la capsa amb foscor que em va donar la vida, primer de les mans d’en Kiko i després de les teves, em van dur a acceptar i agrair les regles de la vostra presència. Aquest havia sigut el pacte no sé amb quina força que no entenc: viuríeu trepitjant fort i moriríeu quan encara els altres penséssim que no tocava...

I seguim aquí. Plorant la vostra absència, però agraint tot el que la vostra presència va regalar a la nostra vida.

Mentre visqui, viuràs en mi.