Innovació educativa???

“Considera les següents preguntes: T’equivoques en els teus judicis? Has tingut accés a proves que puguin indicar que estàs equivocat en els teus supòsits? Les teves decisions han estat qüestionades per dades objectives? Si la resposta a qualsevol d’aquestes preguntes és “no”, és gairebé segur que no estàs en procés d’aprendre res. Això no és una qüestió de diligència o de motivació, sinó simplement de lògica. Estàs jugant a golf a les fosques” Matthew Syed “Black Box Thinking”

“El procés creatiu comença amb un problema, el que fins i tot podries considerar com un error, en la tecnologia existent”. “La creativitat és, en molts aspectes, una resposta”. Aquest plantejament és el que defensa Matthew Syed a “Black Box Thinking” on fa una revisió sobre com millorar el rendiment en àrees com l’educació, la sanitat o la política, per exemple.

El plantejament general afirma que només podrem arribar a l’excel·lència si admetem que som humans, que comentem errors i que, aquests, quan es tenen en compte són la millor font d’aprenentatge. El problema és que no ens dediquem, com en el cas de l’aviació, a analitzar les nostres “caixes negres” per aprendre de les nostres pròpies dificultats o errors. Anem dient coses com “un metge no es pot equivocar”, “aquest error és imperdonable” o “has suspès perquè no t’has esforçat prou o perquè no estàs prou motivat”.

Tanmateix, si volem arribar a tenir una comunitat creativa haurem de començar per acceptar com funciona el procés creatiu. I la realitat és que els processos creatius emergeixen com a resposta a una dificultat. Sense la definició d’un problema, d’un error, d’una dificultat, sense una frustració, la innovació no pot iniciar-se. Perd els seus fonaments.

Matthew Syed ens presenta un estudi psicològic fet per Charlan Nemeth sobre el procés de trobar solucions creatives a un problema. L’objectiu dels tres tipus de grups que van crear-se aleatòriament era trobar una solució per tal de reduir la congestió de trànsit en una àrea de la San Francisco Bay Area. El primer grup tenien la instrucció de fer una pluja d’idees, és a dir, d’anar proposant de manera lliure qualsevol idea que vingués al cap (s’ha de dir que aquesta és una de les tècniques més famoses i influents de la història). La gent no es pot criticar de cap de les maneres. Posar objeccions està completament prohibit.

El segon grup no tenien cap tipus d’instrucció. Al tercer, en canvi, se l’encoratjava a donar feedback negatiu davant qualsevol idea. Les seves instruccions eren: “La majoria d’investigacions i de consells indiquen que la millor manera de trobar bones solucions és començar proposant-ne moltes. No tingueu por de dir qualsevol cosa que us vingui al cap. De totes maneres, a més, la majoria d’estudis indiquen que hauríeu de debatre i, inclús, criticar totes les idees proposades”.

Els resultats van ser molt il·lustratius. El tercer tipus de grup, amb la dissidència i la crítica incloses, van generar un 25% més d’idees que els altres. I quan van demanar-se solucions a nivell individual, les persones d’aquest grup van donar el doble de solucions que les del grup de la pluja d’idees.

Com explica Nemeth a les seves conclusions: “El descobriment principal és que l’encoratjament del debat –i inclús de la crítica- sembla estimular la generació d’idees creatives. I les cultures que permeten i inclús promouen l’expressió de perspectives diferents poden estimular la majoria de la innovació”.

Tanmateix, l’anomenada innovació educativa de determinats centres d’aquesta comunitat, promoguda per la nostra Conselleria d’Educació, es basa en “deixar fer”, sense instruccions, sense regles, sense revisió, sense retroalimentació. L’objectiu, suposadament, és fer que els nins i nines siguin més creatius i, també, més feliços.  Les activitats estructurades estan “prohibides”, com també ho estan les intervencions dels mestres i educadors. Curiosament, però, els pares amb recursos segueixen enviant les criatures a fer esport, a anglès i a música, tres de les extraescolars més demandades i que si alguna cosa comparteixen és la seva estructuració per tal d’aconseguir arribar a activitats del que s’anomena “pràctica deliberada”, amb una anàlisi explícita i individualitzada dels errors de cada persona (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html ).

La pregunta, tenint en compte el que diuen els estudis, i els nostres resultats acadèmics com a comunitat, és: És així com volem educar als nostres petits ciutadans? Anem bé?

Bona reflexió!