“Les grans epidèmies modernes” de Salvador Macip

Aquest article va aparèixer fa 10 anys a la web de la llibreria Món de Llibres...

Aquesta és la història d’una guerra, plena de batalles, a vegades guanyades i altres perdudes... Aquesta és la història de guerrers blancs que lluiten en la seva fortalesa, amb la convicció que qualsevol intrús pot convertir-se en l’aniquilador de la seva vida i dels seus habitants. No és com la de Dino Buzzati (vegeu “El desert dels tàrtars”), amb moments de calma eterns que ens fan pensar en l’absurd de tot plegat... És una creuada, és la guerra total, amb alguns moments de pausa que interpretem com el final dels problemes, però sols apunten cap a l’inici de noves esbatussades que ens recordaran la nostra fragilitat.

Aquesta és la història de l’esforç d’un conglomerat de cèl·lules, organitzades en sistemes, que intenten preservar la majoria de vida que contenen. A vegades s’han de sacrificar certs components, amb l’esperança que la resta pugui sobreviure (com en els contes dels dracs que envestien poblats fins que s’arribava a l’acord de sacrificar algunes persones per tal de salvar la resta).

En aquesta història hi ha diferents tipus d’enemics, des dels molestos fins al qui arriben a ser mortífers. També hi trobarem aliats (encara que la seva aparença sigui molt semblant als invasors malintencionats), individus que ens ajuden a que la nostra vida vagi millor i duri més temps. A vegades, en determinades circumstàncies, un enemic pot convertir-se en company i ajudar-nos a lluitar contra altres adversaris.

I després, per acabar de complicar la trama, si anem als orígens dels temps, trobem que els que avui ens amenacen, en altres temps eren veïns, inclús amics...

En Salvador Macip, en el seu llibre “Les grans epidèmies modernes”, ens introdueix al món del que anomena “els enemics invisibles”: virus, bacteris i fongs; a la carrera armamentista entre aquests i el nostre sistema immunològic. Aquest últim es veuria clarament superat si no fos per les ajudes dels científics que han proporcionat recursos com els antibiòtics, les vacunes i els antivirals. Ens conta com, durant el darrer segle passat i gràcies a les mesures higièniques i als investigadors, hem guanyat una batalla per la vida, aconseguint duplicar la seva durada (en el nostre primer món).

En el relat de Macip hi surten malvats, com els de Hollywood, amb la creació contínua d’enginys que volen superar les nostres fronteres i usar-nos com a transport i aliment. Hi surten herois, com els glòbuls blancs i les seves estratègies immobilitzadores i eliminadores (per cert, s’ha de destacar que els guardians més hàbils són els que habiten cossos femenins...). Però, també, hi ha grans aventurers i exploradors, a la recerca del grial, amb el qual ens proveeixen de Terminators que ens ajuden, provisionalment, a conservar la pell (vegeu si no, les històries dels investigadors amb els seus microscopis, els seus experiments, els seus resultats).

Al llibre “Les grans epidèmies modernes”,  hi ha intrigues de novel·la negra, amb persones sense escrúpols que falsegen dades o que aprofiten el seu càrrec per fer mal ús d’informació o mostres (genètiques) protegides. Hi surt Àfrica, amb el drama de la infància sense protecció (vacunes, antibiòtics, higiene). Hi surten les farmacèutiques, productores de medicines rentables (per exemple, antidepressius) i d’altres no tant (nous antibiòtics). Hi sortim tots: les nostres pors, la nostra prepotència, la nostra negació dels problemes, ...

Com explica Macip:

“Ens hem de meravellar davant la perfecció biològica de les formes de vida més simples que existeixen. Sovint les ignorem o les menyspreem, però la seva capacitat per sobreviure per damunt de tot és una característica que els humans sempre envejarem. Per això ens han dominat durant mil·lennis.”

”...si actuem junts tenim l’oportunitat de salvar milions de vides.(...) Perquè és clar que viatgem tots junts en el mateix vaixell.”

”...compartim la Terra amb els microorganismes. De fet, és el seu planeta. Nosaltres som només uns parents llunyans que han convidat a la festa. Si volem quedar-nos a viure hem d’aprendre a marcar-los límits. Tenim les eines i la intel·ligència per fer-ho. Ara cal veure si en serem capaços. ”

Bona reflexió!

Salut!