Aquest article va aparèixer fa 10
anys a la web de la llibreria Món de Llibres...
Aquesta és la història d’una guerra, plena de batalles, a vegades guanyades
i altres perdudes... Aquesta és la història de guerrers blancs que lluiten en
la seva fortalesa, amb la convicció que qualsevol intrús pot convertir-se en
l’aniquilador de la seva vida i dels seus habitants. No és com la de Dino Buzzati (vegeu “El desert dels tàrtars”), amb moments de
calma eterns que ens fan pensar en l’absurd de tot plegat... És una creuada, és
la guerra total, amb alguns moments de pausa que interpretem com el final dels
problemes, però sols apunten cap a l’inici de noves esbatussades que ens
recordaran la nostra fragilitat.
Aquesta és la història de l’esforç d’un conglomerat de cèl·lules,
organitzades en sistemes, que intenten preservar la majoria de vida que
contenen. A vegades s’han de sacrificar certs components, amb l’esperança que
la resta pugui sobreviure (com en els contes dels dracs que envestien poblats
fins que s’arribava a l’acord de sacrificar algunes persones per tal de salvar
la resta).
En aquesta història hi ha diferents tipus d’enemics, des dels molestos fins
al qui arriben a ser mortífers. També hi trobarem aliats (encara que la seva
aparença sigui molt semblant als invasors malintencionats), individus que ens
ajuden a que la nostra vida vagi millor i duri més temps. A vegades, en
determinades circumstàncies, un enemic pot convertir-se en company i ajudar-nos
a lluitar contra altres adversaris.
I després, per acabar de complicar la trama, si anem als orígens dels
temps, trobem que els que avui ens amenacen, en altres temps eren veïns, inclús
amics...
En Salvador Macip, en el seu
llibre “Les grans epidèmies modernes”,
ens introdueix al món del que anomena “els
enemics invisibles”: virus, bacteris i fongs; a la carrera armamentista entre aquests i el nostre sistema immunològic.
Aquest últim es veuria clarament superat si no fos per les ajudes dels científics
que han proporcionat recursos com els antibiòtics, les vacunes i els
antivirals. Ens conta com, durant el darrer segle passat i gràcies a les mesures higièniques i als
investigadors, hem guanyat una batalla per la vida, aconseguint duplicar la
seva durada (en el nostre primer món).
En el relat de Macip hi surten
malvats, com els de Hollywood, amb la creació contínua d’enginys que volen
superar les nostres fronteres i usar-nos com a transport i aliment. Hi surten
herois, com els glòbuls blancs i les seves estratègies immobilitzadores i
eliminadores (per cert, s’ha de destacar que els guardians més hàbils són els
que habiten cossos femenins...). Però, també, hi ha grans aventurers i
exploradors, a la recerca del grial, amb el qual ens proveeixen de Terminators
que ens ajuden, provisionalment, a conservar la pell (vegeu si no, les
històries dels investigadors amb els seus microscopis, els seus experiments,
els seus resultats).
Al llibre “Les grans epidèmies
modernes”, hi ha intrigues de
novel·la negra, amb persones sense escrúpols que falsegen dades o que aprofiten
el seu càrrec per fer mal ús d’informació o mostres (genètiques) protegides. Hi
surt Àfrica, amb el drama de la infància sense protecció (vacunes, antibiòtics,
higiene). Hi surten les farmacèutiques, productores de medicines rentables (per
exemple, antidepressius) i d’altres no tant (nous antibiòtics). Hi sortim tots:
les nostres pors, la nostra prepotència, la nostra negació dels problemes, ...
Com explica Macip:
“Ens hem de meravellar davant la
perfecció biològica de les formes de vida més simples que existeixen. Sovint
les ignorem o les menyspreem, però la seva capacitat per sobreviure per damunt
de tot és una característica que els humans sempre envejarem. Per això ens han
dominat durant mil·lennis.”
”...si actuem junts tenim
l’oportunitat de salvar milions de vides.(...) Perquè és clar que viatgem tots
junts en el mateix vaixell.”
”...compartim la Terra amb els
microorganismes. De fet, és el seu planeta. Nosaltres som només uns parents
llunyans que han convidat a la festa. Si volem quedar-nos a viure hem
d’aprendre a marcar-los límits. Tenim les eines i la intel·ligència per fer-ho.
Ara cal veure si en serem capaços. ”
Bona reflexió!
Salut!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada