Estimat Pere, ara fa 5 anys...o 3 estratègies per superar temps difícils

“I si en un moment determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran sigut d’angoixa”

“No em considero una persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa” Pere Vicens

“En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html ), no ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la història del càncer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol, de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només ha fet que sigui més conscient del que és important.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/en-pere-vicens-i-les-llicons-de-jugar.html

En Pere i en Kiko de petits

Estimat Pere,

Demà na Llucia farà 5 anys. I això vol dir que el teu procés de desaparició física va començar ara fa 5 anys. Si fossis aquí podríem parlar-ne, de com passa el temps, de com anem tirant endavant, de com ens enyorem... Hauríem passat per les etapes d’acceptació de la situació i, positiu com eres, miraries de seguir donant les gràcies per tot el que hauríem pogut compartir, a pesar del dolor, a pesar de l’enyorança...

La vida és difícil. I, tanmateix, sempre ens en oblidem. Fins que passa el que ha de passar i t’hi has d’enfrontar. I, tard o d’hora, tothom ha de conviure amb el dolor. Com explica Lucy Hone a la seva xerrada Ted Talk (vegeu https://www.youtube.com/watch?v=NWH8N-BvhAw&feature=youtu.be ), si ara tots els que hem passat per processos que ens hagin trencat el cor, per pèrdues familiars, divorcis, maltractaments, desastres naturals, pandèmies, malalties, depressions, ansietats, bullying o que hem hagut de conviure amb persones estimades que hi han passat, si ara totes aquestes persones que hem passat per qualsevol d’aquestes situacions ens poséssim drets al mateix temps, gairebé tota la humanitat ens trobaríem dempeus durant uns moments.

I sobrevivim. I d’això se’n diu resiliència. I en podem aprendre. N’hem d’aprendre. Ara, Pere, estem confinats. La majoria de gent s’està a casa, esperant que un virus rabiós ens deixi anar o baixi un poc la guàrdia. Estem esperant que els científics trobin la vacuna. Els científics, aquestes persones que es passen moltes hores soles, lluitant per aprendre dels errors, mirant d’esplugar tot el que poden per tal de poder canviar un poc la realitat.

T’imagines, confinat? Jo no puc imaginar-te. Ni a tu ni a en Kiko, la veritat. Però segur que em sorprendríeu, com sempre... Per cert, la teva filla està a primera línia, fent de metgessa, ajudant de la millor manera possible a aquells que necessiten dels seus coneixements. Ai, estaries molt content i preocupat i orgullós i neguitós, tot al mateix temps.

Lucy Hone, després de dedicar-se a l’estudi de la resiliència i de pensar que havia passat per proves molt difícils, com ajudar a la seva comunitat a superar el trauma de viure un terratrèmol, va trobar-se amb una de les pèrdues més difícils de superar: es va morir la seva filla de 12 anys en un accident de cotxe.

El món s’enfonsa quan et passa una cosa així. I, el que necessites és que algú et recordi que no ets una víctima, que et doni esperança, que et recordi que travessaràs aquest camí com ja ho has fet altres vegades. Cert que mai havia estat tan difícil i que el dolor semblarà insuportable; però som més forts, més resilients, més flexibles emocionalment del que ens pensem. I, com explica Hone, podem viure i fer el dol al mateix temps.

Això vas fer tu: viure i fer el dol per la teva malaltia al mateix temps. Recordes la primera vegada que vam quedar després del diagnòstic? Recordes que tu vas marcar l’ordre del dia? Recordes que em vas dir que hi havia d’haver un moment per cada cosa? I que els nostres cafès eren una sortida a l’angoixa, un sistema de reciclatge, una forma de convertir la por en coratge? “Val, vas dir, jo necessito algú amb qui parlar d’això. Hem de parlar-ne perquè jo he de viure. No puc permetre que l’angoixa em paralitzi. Vull seguir operatiu. Vull fer tot el que he de fer. I vull ser-hi pels altres, pels meus fills, per la meva dona, per la meva família”

Recordes que tot el procés va començar amb una dessuadora? Una que duia estampada la paraula “Hope”, esperança en anglès. I vas riure i vas mig plorar i vas dir-me que en necessitaries. I te la vas fer teva. Vas viure amb la paraula tatuada a l’ànima. Primer pensant que te’n sortiries. Després pensant que tal vegada no, però que ho duries bé i que miraries de tenir el temps i el coratge de deixar-ho tot lligat. I, al final, amb l’esperança que, quan ja no hi fossis, tot aniria bé, els nins estarien bé, la família se’n sortiria.

Vas viure el procés amb esperança i agraïment. Al final, estaves tan agraït...De poder dir adéu, de poder deixar les coses lligades, de saber que seguiríem amb el que t’havíem promès. D’haver viscut tot el que havies viscut i amb qui ho havies fet. D’haver tingut els teus fills i de que tinguessin un camí a la vida. D’haver tingut una família extensa, de totes les festes, de totes les celebracions, de tot el costat que t’havien fet sempre. Dels teus amics, de la gent que et feia arribar com t’apreciava, de que et fessin arribar el seu afecte fins al final, quan ja et feia un poc de gràcia la seva cara compassiva i et recordava que “realment, dec fer molt mala pinta, perquè la gent ho passa fatal i no sap com fer-me cas o que m’ha de dir, pobre!”...

Lucy Hone m’ha fet pensar en tu. I en la teva resiliència. Ella diu que en podem aprendre’n tots. I proposa 3 estratègies per treballar-la.

1.- Accepta que el dolor i el sofriment formen part de la vida.

Les persones resilients accepten que el dolor forma part de l’existència. I quan venen temps difícils no es queden enganxats al “Per què jo?”.

Suposo que acceptar les morts del nostre germà i del pare va fer que pensessis que “mentre vius et passen coses”. I, simplement, et toca. Vas dir “m’ha tocat. I punt. Ara hem de fer el que hem de fer. Hem de seguir endavant”.

La tragèdia més gran, diu Hone, és que aquesta veritat no està present en la nostra societat. Sembla, si seguim els mitjans de comunicació, que tenim dret al benestar etern i que no podem habitar el dolor. Però la realitat continua el seu camí. I passa el que ha de passar.

2.- Tria en el que gastes la teva atenció.

Les persones resilients tenen tendència a afrontar les situacions de manera realista, distingint entre el que depèn d’elles i el que no. I intenten centrar la seva atenció en el que poden canviar.

Estimat Pere, en aquest sentit tu vas fer de persona resilient. La teva atenció es va centrar tot el temps en les coses que depenien de tu. Vas acceptar que l’enemic era complicat i que havies de deixar la part mèdica en mans de l’oncòleg. Vas centrar la teva atenció en la feina, en cuidar-te físicament, en estar bé amb la teva família, en cercar l’ajuda que necessitessin els teus fills, en organitzar el dia a dia...

Aquesta destresa, la d’orientar l’atenció cap al que depèn de nosaltres, no és fàcil, explica Hone. Com a humans, estem cablejats per fer cas de les coses negatives, per una qüestió de supervivència. Les emocions negatives se’ns enganxen com un velcro perquè solen indicar perills. Les emocions positives solen actuar com el tefló, tot el que passa patina per la seva superfície. Tanmateix, podem entrenar-nos.

Les persones resilients exerciten el control atencional. Decideixen orientar-se cap a les coses que depenen d’ells mateixos i que són positives. En Psicologia es parla de “trobar el benefici” i suposa està atent al que passa al món de positiu. La manera de treballar-ho és cercant les coses sobre les que podem estar agraïts. Es tracta de permetre’s, inclús en moments difícils, pensar en el que hi ha de bo en el nostre món.

Agrair coses formava part de les teves fortaleses, Pere. Suposo que vam tenir la sort de que el pare s’hi posés seriosament al final de la seva vida, donant les gràcies per tot i a tots, a tort i a dret. Vas donar les gràcies des del moment 1. Als metges, al personal sanitari, a la família, als amics, a tothom amb qui et vas relacionar. De fet, va ser el darrer que vas fer quan vas dir adéu a tothom, un per un, el teu últim dia. Vas donar les gràcies i vas enumerar totes les coses per les quals “havies tingut sort a la vida”.

Si volem treballar aquest punt, hem de fer exercicis del tipus “troba i escriu 3 coses bones cada dia durant unes quantes setmanes”.

3.- Demana’t a tu mateix “Això que estic fent: m’ajuda o me fa mal?”

És una qüestió molt usada en teràpia i és una de les més potents que ens podem fer a nosaltres mateixos. Les persones resilients se la fan contínuament.

Com deies tu, Pere, “no me va bé quedar-me a casa pensant en el que m’espera. Aniré a fer feina mentre pugui”. I, ja a prop, del final: “Me va bé centrar la meva atenció en el futbol. Necessito anar-hi. Em fa sentir viu. En dóna vida. Necessito estalviar el meu alè per invertir-lo en l’entrenament”. I vas fer el que t’anava bé fins dos dies abans de morir-te.

Es tracta de practicar la pregunta: “El que estic fent o pensant m’ajuda en el meu camí de solucionar aquest problema? De sentir-me millor? D’aconseguir els meus objectius?” “Estaré millor si bec una altra copa de vi? Si miro més notícies d’internet? Si parlo amb aquestes persones? Si miro fotos del meu ex? Si estic pendent de les xarxes socials?”

Aquesta eina és una de les més potents què hi ha, segons Hone.

Al final, Pere, són aquestes 3 coses que vas posar en acció durant els anys que vas fer el camí de la lluita contra el càncer. Més ben dit, la lluita de poder viure bé independentment del que fes el càncer. Total, tu n’eres conscient de que no podíem fer res contra aquestes cèl·lules embogides, tret de seguir els consells de l’oncòleg. La teva vida havia d’estar plena de vida fins al final. I, per això, així va ser.

Una abraçada virtual, com totes les que ens donem ara.

Seguim en contacte.