Estimada Laura, ara que en fas 25...

Estimada Laura,

M’agrada molt aquella frase que diu que la pena només pot curar-se amb aigua salada: plorar, suar o nedar a la mar. Hi ha sal, a la frase, i moviments enèrgics del diafragma, aquest múscul que quan està en acció ens permet respirar millor.

Tornar a respirar amb tots els músculs que pertoca és un luxe al que mai no hem de renunciar. Per això, si hagués de donar-te només un consell ara que en fas 25, et diria que t’asseguressis de respirar profundament i que només ho podràs fer si vas convivint amb les penes i les alegries que la vida, irremeiablement, et donarà.

La vida és un camí de plaer/dolor, com deien els asteques. I, al final, hi convius amb tota normalitat, assumint que has de respirar en la pena, deixant-te dur per les onades i has de respirar en l’alegria, entrant en acció amb tots els teus músculs. Aquest ritme d’acció/relaxació és la clau de la vida i hem d’aprofitar per viure intensament cada passa del camí.

La calma és un superpoder i només és possible assolir-la si hi ha hagut algú que hagi contingut la nostra tensió per tal de recuperar la sensació de relaxació. Algú que ens hagi donat la seguretat de veure’ns o sentir-nos estimats de manera incondicional i, de regal, la sensació de vàlua i de que el món és dur però està ple de meravelles. El teu pare et va estimar així i el seu gran regal va ser que poguessis sentir-te amb força per recuperar la calma i descobrir els moments d’alegria que et seguirà donant la vida.

Hi ha esperança en el meu desig de donar-te l’abraçada pel teu aniversari. Hi ha l’orgull de veure com vas tornant gran i intentes ser fidel als teus valors i als teus principis. Hi ha la satisfacció de veure que la vida et tracta bé, proposant-te reptes que tens el coratge de superar. Hi ha, sempre, la pena de que el teu pare no et pugui abraçar, fent que et sentis com una reina, com la seva reina, la seva nina gran que no deixa de créixer i que va fer que és morís en pau perquè podia sentir que te’n sortiries, perquè ja veia clar la persona en la que t’havies convertit.

Estimada Laura, ara que en fas 25 la família es reunirà, una vegada més, per celebrar que ja saps que vols fer, amb qui vols viure, on vols viure, quines persones vols tenir a prop...

Sentirem totes les emocions associades a la celebració i als records que, a moments, ens faran sentir les pèrdues planant sobre les nostres converses.

Riurem, encara que una part de la nostra respiració no acabi d’aprofundir-se del tot per l’efecte de la pena.

I agrairem amb totes les nostres forces el privilegi de poder viure un altre aniversari, tots els que som aquí, perquè hi som per abraçar-te. I agrairem amb totes les nostres forces poder recordar a tots els que encara enyorem perquè vam tenir la sort que formessin part de les nostres vides.

Estimada Laura, no deixis de cercar l’aigua salada per curar les teves penes: plora quan hagis de plorar, neda quan et deixin les circumstàncies, però sobretot sua, fes que tots els músculs del teu cos recordin la seva funció, preservant l’etern cicle de tensió/relaxació.

I respira la calma que ve sempre després de la lluita...

Vint-i-cinc abraçades intenses....