Estimat Pau,
Ara ja fa 27 anys que vas entrar
a les nostres vides i no deixa de ser estrany que sortissis de les meves
entranyes, com un altre dels miracles que fa la vida. Vam estimar-te
profundament des del primer moment. Vam descobrir la força dels instints de
protecció, obsessionats en el teu benestar, en el teu creixement, en la teva
calma... Vas donar profunditat a la nostra relació, resultat dels malabarismes
de ser pares i continuar sentint-nos parella.
Eres preciós. I “nostre”. L’enamorament
que ens va envair ens va fer fàcil estimar-te. Eres una caixa de sorpreses,
despert, viu, curiós, aprenent... Vam compartir històries, músiques, cançons,
contes... Vam aprendre a adaptar-nos a tu i tu et vas anar sentint part de la
nostra família.
Hem anat aprenent a ser pares.
Donant passes endavant i passes enrere, en un ball sense fi, intentant
deixar-te la distància adequada per tal que et sentissis acompanyat sense envair-te.
Hem intentat ajudar-te sense dir-te el que havies de fer. Hem intentat trobar
les rutines que ens permetessin tenir l’espai de calma perquè et sentissis
estimat gràcies a compartir moments agradables. Hem parlat de tu, amb el teu pare,
arribant a la conclusió, sempre, de que te’n sortiries, de que superaries el
que havies de superar...
Ara que ets gran, sembla mentida
que el temps passi tan de pressa. Els pares ens fem grans perquè els fills aneu
passant per etapes que ja formen part d’un passat que comença a ser llunyà. I
torno a tenir la sensació de quan eres bebè, la sensació de que creixies com
una carabassera i que havia de mirar-te amb molta atenció per no perdre’m res
del que passava, per poder recordar que havíem compartit aquells moments...
Estimat Pau, em fa molta il·lusió
formar part de la teva vida. I estic molt orgullosa de la persona en la que t’has
convertit, del fet de veure que intentes sempre que pots ser amable i fer la
vida més agradable a la gent que t’envolta.
Desig, com deia en Lluís Llach a
una cançó basada en un poema de Kavafis, que tinguis una vida llarga, “plena d’aventures
i de coneixences”, sabent que la vida està feta de petites coses, de saber
estar bé a pesar de les proves que ens va posant i, sobretot, d’aprendre a
estimar profundament, gràcies a una actitud de curiositat i compassió. Tots
estem junts en això, en el fet d’intentar que el nostre petit món sigui el
millor possible, intentant integrar-hi les pors, les alegries, les tristeses i
tot el que podem descobrir pel fet de tenir els ulls ben oberts.
Estic molt agraïda de que puguis
tornar gran i puguis ser tu mateix de cada vegada més.
Una besada de ta mare que t’estima...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada