Al meu company
Al meu amic
Al meu amant
Al meu amor
Quan ens vam conèixer vam
connectar. Era fàcil. Tenies sentit de l’humor, senties molta curiositat per
les coses, intentaves fer cas sempre i, fins i tot, no t’enfadaves quan jo
perdia una bolla al pinball... I rèiem molt junts, sempre. Durant el segon
estiu compartint els migdies xafogosos a Ca’n Salom, fent un polo de llimona,
vaig començar a pensar que seria fantàstic compartir més coses, que realment
valdria la pena intentar construir una relació amb tu. Però quan t’ho vaig
comentar em vas dir que no t’interessava... I vam seguir compartint tardes
interminables d’estiu, mirant el tour o els mundials de futbol o fent voltes
pel poble. Érem amics.
Sempre ens ha estat fàcil parlar
junts, riure junts, fer coses junts. Fins i tot quan es va fer clar que podíem
ser alguna cosa més, un any més tard que jo ho insinués, va seguir sent fàcil.
La nostra relació sempre ha sigut un exemple clar del que és un vincle segur: pensem
que som bones persones, amb bona intenció i si ens fem mal sempre es pot
aclarir perquè intuïm que al darrera hi ha, bàsicament, un mal entès.
Després de més de 35 anys de
relació, no puc més que agrair com han anat les coses. No tothom troba una
persona amb la què compartir la vida, les neures, les pors, les il·lusions, les
pèrdues, els moments de glòria, les ànsies, les necessitats... No tothom té el
privilegi de viure en una relació en la que pots mostrar-te transparent, tranquil·la
de que l’altra persona mai et farà mal, de que vol respectar-te per damunt de
qualsevol cosa i de que el teu dolor serà sempre compartit. I, així, he de
donar sempre les gràcies de com han anat les coses.
Un dia vas dir-me que la decisió
d’estar amb mi havia sigut difícil pel fet de que no som una persona massa
convencional. I, a més, demano atenció plena, converses profundes i connexions
autèntiques. És veritat. I, per això, encara estic més agraïda que fessis el
salt i engeguéssim aquesta història, aquest camí.
Avui que és el teu aniversari i
enmig d’aquest mes tan dur, ple d’altres aniversaris de pèrdues, vull donar-te
els molts d’anys i agrair-te la vida compartida.
Gràcies per ser-hi, per fer-me
sentir estimada, per deixar-me veure trossos de vida a través dels teus ulls,
per aprendre coses sobre els temes més increïbles, per fer veure que volies
escoltar-me inclús quan ja no podies fer-ho més...
Gràcies per callar quan ho
necessitava, gràcies per acompanyar-me en tots aquestes morts, gràcies per la
vida que vas ajudar-me a crear, gràcies per la teva genètica que, després de
dos fills, encara segueix circulant pel meu cos...
Gràcies per les teves abraçades,
gràcies pels teus “bon dia!” cada matí, per les caminades que hem fet junts,
pels dies que m’has regalat durant tots aquests anys, pels concerts
compartits....
Gràcies per ser-hi i acceptar les
meves decisions, fent-me saber sempre que creies en mi, inclús quan jo encara
no sabia què era ni què seria capaç de fer...
Gràcies per escoltar-me,
acompanyar-me, ajudar-me i esperonar-me a mostrar part del que ser fer...
Gràcies per no defallir mai i
deixar-me ser dèbil quan ho he estat i forta quan m’hi he sentit.
Gràcies per totes les vegades que
hem discutit sense fer-nos mal, encara que mai haguem acabat a arribar a un
acord.
Gràcies per les teves paraules de
conhort quan les necessitava i les teves paraules de crítica quan em feien
falta, encara que jo no ho tingués clar.
Estimat Guillem, des de fa més de
35 anys tinc clar que la sort es va posar de la meva banda quan ens vam trobar.
En el camí que m’imaginava no hi havia cap de les coses que després han passat,
només sabia, intuïa, que la complicitat que sentíem no s’esgotaria mai. I així
ha sigut. Ara que ens coneixem més, tot el que sabem ens serveix per sorprendre’ns
més, per riure més, per deixar fluir més les coses, les converses...
Moltes gràcies per tot.
I Molts d’anys!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada