55, en vida teva!

“m’agradaria practicar més que mai la “saudade”, l’emoció portuguesa mescla de tristesa/nostàlgia/record. M’agradaria que tothom tingués un moment per pensar en els que estan sols, els que han perdut algú, els que passen per moments difícils... M’agradaria pensar que estem més a prop d’entendre la humanitat compartida, de sentir que tots estem fets de la mateixa pasta, que venim del mateix lloc...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/el-nadal-que-ens-agradaria.html

 

Sempre vaig sentir-li a dir “En vida teva!” quan algú el felicitava. De petita no ho entenia massa bé, em semblava que era una de les fórmules del meu pare, com quan li donaves les gràcies i ell deia “A Déu sien dades”. Sonaven bé. Eren molt agradoses a l’oïda. De més gran vaig entendre el seu significat i la seva bellesa: “No serà mai el mateix si tu no hi ets per celebrar-ho amb mi”.

I no. Ara que ja fa 7 anys que faig anys sense en Kiko i 2 anys que en Pere va morir ressona al meu pit la força de l’expressió del meu pare. En vida teva!. M’he aixecada sabent que sobre la taula de la cuina m’havien deixat un regal i que el dia era tot meu, un dia en el que puc decidir què fem, què vull fer. I he donat les gràcies per tot això. Sé que som una privilegiada, que la vida m’ha tractat bé, que malgrat els cops no he perdut la curiositat ni ha minvat ni una miseriona la meva compassió cap als que pateixen. Però, després de sentir-me feliç pels molts d’anys d’en Guillem, el temps que em preparava per anar a caminar, asseguda a un escaló, he sentit la presència de totes les absències i he plorat. I suposo que sentiré la necessitat de fer-ho cada any de la meva vida...

Els meus fills s’enriuen de mi perquè fa anys que amenaço amb la força dels 55. Les dic que quan arribes a aquest punt ja et pots permetre dir el que et dona la gana. Aplicant les regles de la veritat, de no fer mal i de dir-ho per millorar la comunicació pots dir el que sentis, el que pensis, el que vulguis. I pots plorar. Perquè enmig de totes aquestes alegries hi segueix la pena per les vides perdudes, per les vides estroncades i pel dolor de sentir absències com si fossin presències.

En vida teva! Els meus germans van començar a aplicar la fórmula del pare abans de morir. El meu germà Pere era conscient de la força d’aquestes paraules. Havia reflexionat sobre el que seria la vida dels qui estimava sense ell. Sabia que ens en sortiríem, que seguiríem endavant, que posaríem peu fiter per aconseguir seguir com a família. En Kiko no va tenir l’oportunitat de pensar-ho. Els meus darrers aniversaris van ser motiu de broma, aprofitant per recordar que jo sempre era la gran, la que aniria a la residència més aviat, la que s’estava fent vella... I tant...

Jo segueixo aquí. Amb la sort de poder fer anys i fer-me gran. Amb la responsabilitat de recordar la fórmula, tenint en compte que el que importen són les connexions, la gent que ens estima i que estimem. 

Quantes vegades ho hem deixat de dir pensant que els altres “ja ho saben”? Quantes vegades donem per suposat que els que hi són ara hi seran per sempre, inconscients de la fragilitat de l’existència?

I avui, que en faig 55, diré a tothom que em feliciti “En vida teva!” i desitjaré que tothom entengui la frase del meu pare i que, com deia ell al final de la seva vida, “s’expressin prou” dient als que estimen el que senten.

Avui, si algú pensa en mi, que digui als que sent a prop seu que els estima. Simplement, t’estim.

Moltes gràcies.