Estimat Kiko, ara fa 8 anys...

“Els humans som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De les nostres pròpies limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata quan no l’acceptes, quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol altra cosa. La pena, no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més ferotge als records més dolços. Arribes a tenir una pena inclús alegre o agredolça, com la que vam viure el 13 de juliol quan va començar l’adéu d’en Pere...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html

“Estimat Kiko, no saps fins a quin punt estic agraïda al fet d’haver format part de la teva vida. No saps fins a quin punt estic agraïda al fet que els meus fills fossin nebots teus, reals, amb tots els atributs clàssics. No saps fins a quin punt estic agraïda al que vam viure. Però m’hagués agradat dir-te adéu, fer alguna cosa, acompanyar-te d’alguna manera...” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/estimat-kiko-ara-fa-sis-anys.html

“I el temps, inexorable, passa. Però la teva presència segueix en la nostra vida. L’enyor ens ha ajudat a seguir, fent giravoltes entre el passat, el present i el futur. Sempre hi seràs. Sempre hi haurà el teu lloc en les nostres vides. Ara ja vius, paradoxalment, en el temps i fora d’ell.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/estimat-kiko-ara-fa-cinc-anys.html

Estimat Kiko,

Avui 15 d’agost fa 8 anys que vas morir. De cop, abruptament. El cor va fallar i vas quedar al sofà sense vida. Ni els veïns, ni els equips mèdics van poder fer res. Estaves allà al terra, bé, el teu cos estava a terra i vaig veure immediatament que ja no hi eres tu. I, aquest moment, va marcar una altra etapa de la nostra vida, l’etapa que havíem de consumir per aprendre a viure sense tu i a metabolitzar les pèrdues que vindrien després de la teva.

Sempre vas fer broma de que jo era la gran dels petits i que, per tant, era la més vella. Mai hagués pensat acabar com la petita dels grans, i punt. Perquè la meva infància sempre va estar marcada per la vostra presència, en un cicle que semblava interminable i que, de nina, veia com una imposició del destí de suportar dues criatures impertinents i molestoses que no paraven de tocar les meves coses i punyir per qualsevol motiu. I cridar l’atenció. Semblava una gimcana absurda. I jo em movia entre l’amor incondicional de “cuidadora” i germana i la ràbia de no poder estar tranquil·la cap moment.

Donar voltes contínuament dintre d’una piscina petita d’aquestes desmuntables genera una inèrcia que fa difícil canviar de direcció o sortir  de la sensació que estàs entrampat. I així era durant la nostra primera infància: jo al davant, en Pere al darrera punyint i tu darrera d’ell intentant molestar-lo suficientment perquè és girés i comencés una altra història. Que era la mateixa, girar contínuament mirant de canviar de posició sense acabar-ho de fer mai.

I jo volia tornar gran. I sortir de la piscina. I que acceptessin que jo podia fer coses de gran. Però no va passar. I vaig seguir allà enmig, donant voltes, repartint empentes, rient com una descosida, a estones. Enrabiada com una mona, d’altres. Absorta en les meves cabòries, sempre que podia.

I vaig tornar gran. I vam deixar de girar. I cadascú tenia la seva piscina, amb les seves dinàmiques. Però hi érem. Sempre. Incondicionalment. I tu especialment.

El dia abans de morir-te vaig parlar-ne amb en Guillem. Havíem celebrat els nostres aniversaris. Tu feies 44 anys i jo 47. I estava molt agraïda de saber que sempre hi eres: per fer festa, per anar amb els nins, per ajudar si feia falta... Eres el meu germà petit, encara, però ara ja érem iguals perquè ja no érem a la piscina de la nostra infància. Nedàvem a la mar gran de la vida, cadascú com podia, amb la seguretat de que, si feia falta, trobaríem una boia en la que descansar una estona...

I, l’endemà vas morir. No puc posar que vas morir-te. Crec que tu no hi vas tenir res a veure. Però ho he pensat moltes vegades, tio, no ho podies fer més discretament? Feia falta muntar tota aquesta moguda? A tu, aquesta situació t’hagués desesperat: passaries pena per tothom i aniries nerviós d’un a l’altre intentant fer alguna cosa...

La pèrdua cau damunt nosaltres com una llosa. I al principi sobrevius d’esma. I no hi veus. No hi ha cap encletxa de llum. Fins que van apareixent cruis que permeten passar una certa claror. Perquè la vida té aquestes coses, torna a créixer imparable, inclús enmig de l’asfalt. Després, amb el temps, va construint-se una cúpula com a de vidre, amb pecetes petites fetes d’emocions i de records. Al principi amb pocs elements, més endavant amb multitud de trossets que deixen passar la llum i brillen enmig de l’obscuritat. I els anys et deixen entrar i sortir d’aquestes cúpules, perquè ara ja estan obertes, i es presenten adesiara, enmig del camí de la vida.

Estimat Kiko vius en nosaltres.

Gràcies per ser-hi tot el temps que vas poder.

Una abraçada d’aquelles teves tan grans...