Paradoxes sobre la felicitat i la naturalesa humana

L’any 2006 va aparèixer el llibre “La hipótesis de la felicidad. La búsqueda de verdades modernas en la sabiduría antigua” de Jonathan Haidt, un professor de la University of Virginia, especialitzat en les emocions morals. El recomano. No només està ben estructurat, sinó que ens condueix a la reflexió per tal de trobar el que tots volem: el benestar emocional.

De la seva lectura en vaig treure una sèrie de conclussions que podrien dur el títol de Paradoxes sobre la felicitat i la naturalesa humana.

Sobre la naturalesa humana:

·       “Sempre suposem que hi ha una persona en cada cos, un jo, però realment som més aviat un comitè amb membres que han decidit acabar junts una sèrie de tasques, moltes vegades amb unes motivacions del tot diferents”.

·       Els centres del llenguatge de l’hemisferi esquerre del cervell actuen com un mòdul interpretador; generen comentaris continus sobre el que la persona va fent, encara que molts cops no té accés a les causes reals o als motius del comportament del jo.

·       “La racionalitat humana depèn bàsicament d’una emocionalitat complexa, ja que els nostres cervells emocionals treballen tan bé que el nostre raonament gairebé no actua”.

·       Hi ha tota una sèrie de mòduls d’anàlisi i de presa de decisions que són completament automàtics. Oposar-s’hi és com intentar conduir un elefant en una direcció contrària a la que ja ha escomès. Evitar una lluita de voluntats perduda i distreure o seduir l’elefant és el camí que ha de triar una persona emocionalment intel·ligent.

·       “L’escàndol és un gran entreteniment perquè permet que la gent senti rebuig, una emoció moral que proporciona sentiments de superioritat ètica sense demanar res a canvi”,

·       En les argumentacions morals el procés sol començar quan dues persones que tenen sentiments intensos sobre una qüestió adopten una determinada posició i després van inventant raons per tal de llançar-les a l’altre. Així, refutar els arguments de l’altre no condueix quasi mai a un canvi d’opinió, ja que aquesta es basa en l’emoció.

·       L’efecte de “l’advocat interior”: les persones primer trien i desprès intenten trobar les raons que justifiquen la seva elecció. Després tots pensam que la nostra posició, i en cap cas la dels altres, és la que està objectivament i racional justificada.

·       L’efecte “del mirall color de rosa”: “Jutgem als altres pels seus comportaments, però creiem que tenim informació privilegiada sobre nosaltres mateixos –sabem “realment com som en el fons”-, així que amb facilitat podem trobar maneres de justificar els nostres actes egoistes i aferrar-nos a la il·lusió de que som millor que els altres”.

·       El pitjor enemic de la pau mundial és el “realisme pueril”. Les persones afectades (quasi tothom) pensen que en la seva visió de la realitat els altres estan influenciats per la seva ideologia i els seus interessos propis. Excepte ells mateixos. Ells veuen les coses tal com són.

·       En el “mite del mal pur”, els dolents són profundament malvats en les seves motivacions i les víctimes són pures en el seu estat de víctimes. I cada un de nosaltres és una víctima pura de malvats purs.

·       A la nostra espècie ultra social gran part de l’èxit prové de jugar correctament el joc social. “No és el que saben les persones, sinó a qui coneixen”.

·       Si vols aconseguir una cosa d’ algú, el procediment més efectiu és donar-li alguna cosa abans; aquest és el principi més utilitzat pels venedors.  En la negociació sempre funciona millor demanar molt i després mostrar-se conciliador que començar a negociar assumint una posició raonable.