Estimat Pere, avui en faries 59...

“Penso en tu, i en Kiko, com en un tàndem que forma part de mi, com un recordatori de la meva sort i de la responsabilitat de viure tot el que pugui per tal de poder tenir força per mantenir viva la vostra memòria, la nostra història,

la de les tres criatures que anaven a ca ses monges agafades, o no, de la mà, de les meves enrabiades perquè no me fèieu cas i tenia por que vos féssiu mal,

de les tonteries que dèieu i que em feien riure,

de quan vas aprendre a anar amb bicicleta i jo empenyia de darrera, des del caparrot de ca n’oms fins a la plaça,”

https://benestaremocional.blogspot.com/2023/11/estimat-pere-avui-en-faries-58.html

 

“L’amistat transcendeix la desaparició: l’amistat duradora continua més enllà de la mort. L’únic que altera l’intercanvi és l’absència, ja que la relació continua avançant i madurant en una conversa silenciosa, inclús després de que un dels participants s’hagi mort.” 

David Whyte

“La belleza oculta de las palabras cotidianas”

Estimat Pere,

Avui en faries 59.

Però no.

No ha estat possible.

Estimat Pere,

En Kiko estaria d’acord. Som una friki.

Segueixo aquí, en una conversa amb tu, bé també amb ell, posant les coses al seu lloc, cercant a la meva memòria… Al mateix temps que les vostres absències fan que m’inventi noves perspectives, faci simulacions sobre les possibles respostes…

La vida ens va regalar una infància molt moguda. Encara faig broma de la meva ferocitat a l’hora d’odiar-te, després d’una de les teves malifetes, quan encara no tenia clar que el vincle s’encarregaria de tornar a tibar la connexió i seríem una altra vegada inseparables. 

Estimat Pere,

Record ser molt petita i estar més enfadada amb tu del que el meu cor podia soportar. Record ser molt petita i estar molt preocupada per qualsevol cosa que et pogués passar. Record ser molt petita i sentir una alegria expansiva que m’omplia el pit i feia sentir-me molt lleugera per haver compartit jocs i bromes amb tu.

L’altra dia va venir una mare tota preocupada pels seus dos fills i els seus combats verbals. Li vaig demanar com acabaven. Va dir-me que, al final, arreglaven les coses i el dia seguia. 

Per l’endemà tornar a discutir. 

“És això normal? Discutir-se com a moixos per després fer-se costat i defensar-se com a germans de sang?”, va demanar ella. “És normal. És una font de creixement, com el joc. Fa que aprenguin a elaborar unes regles, a no fer-se mal, a entendre que a l’altra banda hi ha una altra vida i una altra visió”, li vaig dir jo.

Estimat Pere,

Mai agrairé prou tenir una infància lligada a la teva. Vaig aprendre tant, vau donar-me tant, tu i en Kiko…

Feia temps que n’era conscient, però les vostres morts, els vostres dols, les reflexions que formen part del meu espai mental per tal de poder construir una història que tingui sentit, m’han fet encara més conscient del meu privilegi.

Estimat Pere,

Quan durant el procés de la teva malaltia em donaves les gràcies, jo sempre et deia “gràcies a tu”. Ara és més cert que mai.

Gràcies.

Una abraçada