“I penso en el pare d’en Francesc, en el meu germà Pere, amb la gràcia que li faria tot plegat. Estaria molt content de veure la filleta de na Xesca, de la nina petita amb la que va jugar a l’Escoleta. Estaria molt content de veure com en Francesc es va fent gran i que fa el que ell volia que fes, seguir amb els estudis, mirant de ser responsable de les seves coses, mirant de tirar endavant de manera autònoma...”
https://benestaremocional.blogspot.com/2020/11/molts-danys-marina-molts-danys-francesc.html
Estimat Francesc,
Novembre, que comença amb els anys de ton pare, amb les anades al cementiri... I segueix amb la festa de na Marina, que n’ha fet 5 ja, i amb la teva festa...
25 anyets, Francesc, ja són anys. Un quart de segle. Ja comença a veure’s que tornem grans i que ens anem de casa i que decidim guanyar doblerets per viure a la nostra manera...
I aquí estem, testimonis de que estàs en aquest moment, de que has arribat a aquest punt...
Estimat Francesc,
Ton pare estaria molt content de tu. Ell sempre va estar molt pendent de tu, d’assegurar-se de que estaves bé, de que bevies dels valors que ell considerava troncals a la vida...
I, ara que en fas 25, estaria orgullós i pot ser podria dir el que va dir son pare, el padrí Francesc a l’hospital quan va veure que la seva vida acabava, envoltat dels fills i dels nets: “Hem arribat a bon port”.
Estimat Francesc,
A la família tenim una vena dramàtica i, encara que en tu no es manifesti massa, ton pare a vegades en donava mostres. Al final de la seva vida, a més d’estar ple d’agraïment per tot el que havia viscut, va poder sentir la satisfacció de poder veure com començaves a la Universitat. Sempre li vam dir que no passés pena, que tot t’aniria bé, que la seva vena, en el teu cas, no estava justificada.
I així ha estat.
Has acabat, has estudiat, t’has preparat pel que vols fer, has entrenat, has fet feina... Tot de manera responsable. Tal com va fer ell quan va deixar d’estar entabanat...
Sempre va passar pena de que fossis com ell, que va badar fins a tocar els vint anys... I jo li deia que sí, que havia estat així, i que, precisament per això, no s’havia de preocupar gens per tu.
També t’has convertit en una persona compromesa. Com ell.
Estimat Francesc,
Gràcies per convidar-nos i tenir-nos presents.
Esper que recordis i tinguis sempre en ment que som aquí, que tens les portes obertes, pel que necessitis...
Una abraçada...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada